Capítol III, entrega 15

S'atura la música. Una delegació dels comerciants de núvols ha ocupat el reservat de l'ala esquerra, el de la taula artúrica, lloc que per dret els pertany a cada taverna de les ínsules. Vesteixen de blanc nuclear i el color de les bufandes que els distingeix indica la seva importància en l'associació que va promoure l'immortal Jan Vëllem.

Jan, el primer a superar dret el Canvi, l'estudi de la conjectura i de l'espera. Vëllem, l'agregador ubic.

Més enllà de cúmuls, estrats i nimbes generats per la computació internàutica, de la nuvolositat artificial en cels infoxicats, d'estances elacedé; al final, els elevats cirrus dels comerciants van començar a circular d'aquí cap allà en aeroplà, en vaixell, en tren, en mula, a peu. Arran de terra, donant la cara, amb la seva harmonia nívia d'aspecte fibrós transmetien desitjos, projectes i anhels de l'individu en benefici de la col·lectivitat. Van donar la mà a l'ésser humà, el seu temps i una mica d'humanitat davant d'aquella tecnologia que, abans de deixar de funcionar, va falsejar la realitat. Seny, el mateix que va propiciar que consolidessin el seu monopoli d'últimes voluntats, en vida, conservant un sa equilibri entre competència i cooperació. Potser aquesta és la raó per la qual, del seu idiolecte, mantenen l'arcaisme d'emprar un majestàtic jo plural.

En l'angle situat a les deu i deu del nostre rastrejador pensarós, són prou cèlebres els qui duen la bufanda anyil de seda. Autèntics activistes amb sentit de l'humor que mercadegen personalment amb el present oferint, mitjançant el seu servei de núvols, preservar la identitat del client preferent en cartes xifrades, cabals i memorials. Deixar empremta.

Cap ciutadà no recela de la seva honestedat perquè tots són clients de primer ordre. Dels seus mètodes ningú no en vol saber res.

En les ocasions en què hi coincidia, el divago tenia la impressió d'haver-los estat parlant de ximpleries i que, per condescendència, els comerciants no ho explicarien a ningú; a això donava voltes en el mateix instant que el més alt i eixut li va picar l'ullet i se li va plantar al davant en un sospir.

— Salut! Venim a Ínsula Dos per negoci, si no, per oci — es va presentar.

— Hola, hola, mercaders. Disculpeu, però sou poc precisos.

— Què ens dius? Mercaderia i imprecisió? Explica'ns-ho — el va encoratjar.

— De la vostra salutació dedueixo que, bé, sabem que la doble negació llatina significa el mateix que una afirmació. El substantiu negoci és respecte a oci un antònim complementari, si no recíproc, i és evident que per gaudir de l'oci t'has d'haver dedicat al no-oci. En això consisteix el que transmetem quan ens saludem formalment per aquí. I, a més, oci rima amb equinocci, nom que assenyalava el temps del planeta en què la durada dels dies era semblant a la de les nits; si bé aquest terme podria connotar, en un registre familiar, en èpoques remotes…

— Òptima lliçó de semàntica, i sense esmentar el Gran Canal — va adduir.

— Des de temps immemorials, amb les salutacions, ens desitgem benaurança més que no pas ens donem la benvinguda. I com que vostès vesteixen amb túniques i togues immaculades, he pensat…

— …I amb bufandes de seda — li toca el coll, la cadena.

— Sí, d'acord, i amb bufandes multicolors. Eh, i vull afegir que vosaltres feu servir peces de vestir pròpies de lletrats i magistrats de la ciutat eterna, en temps de la república, enteneu? No sé per què, però he cregut oportú dir-vos-ho.

— Diàleg de besucs! Sabem què és un besuc, divago? No ho diguis a ningú — li pessiga una galta —, que ets un… semiòtic incorregible.

I tal com s'havia presentat, en un descuit, el tipus va tornar al seu reservat. El jove va confirmar la seva impressió que els comerciants de núvols pensaven que ell era una mica cretí.

Continuarà