Capítol III, entrega 16
De tornada al destil·lat i al desenllaç de la història de Tárkelor, el miner es va creuar amb el comerciant alt i prim. Tots dos van arquejar les celles tant en senyal de respecte com de sorpresa, i el tipus grandàs va moure dues vegades el dit índex resseguint un cercle a l'aire. Aleshores ell va comprendre que la reunió amb ells, i amb l'ínclit Davinç, tindria lloc al cap d'un parell de fraccions.
— Torno sa i estalvi — respira fondo —. Som-hi, tu escolta — beu.
El narrador espera que comenci a sonar la música, una altra vegada.
— Tárkelor coneix aspectes inaudits del Dragón Dorado, tants que sembla haver-hi tractat en persona. Com si haguessin estat companys en un altre temps, relata les brutals lluites contra els caçaexhalants que van gosar desafiar-lo i — somriu — la seva preocupació pel futur de la humanitat. Els millors relats són els que menys detalla, aquells en què deixa caure que el Dragón Dorado ajuda els pitjors enemics de Qíahn: exhalants.
— Exhalants? Éssers que desprenen vapors i llancen sospirs? Ah, és clar! Et refereixes a les preses favorites dels paladins caçaexhalants? — recorda.
— Aproximadament. En qualsevol cas, víctimes; perquè els exhalants són humans. Es tracta de persones capaces de sintonitzar naturalment amb la màgia de l'esperit, la màgia prohibida. Tárkelor, segons s'explica, afirma que els ajuda a formar-se en l'art de la guerra per tal de liderar-los, un dia, al capdavant d'un exèrcit notable i capaç de derrotar els déus del planeta amb forma de moneda.
— Increïble, encara n'hi ha més?
— Molt més. Si caus bé a Tárkelor, però molt bé, i el convides a unes pintes, potser es donarà el cas que t'expliqui la més apassionant de les llegendes: la batalla contra els cinc déus. Tot, inclosa la realitat, va estar a punt de desaparèixer. Jo sé què va passar, però ja he parlat massa. Es fa tard, m'esperen al gran basar.
— D'acord, ho entenc. Final de la cita. Ho entenc — intenta embolicar-lo —. Escoltar està bé perquè coneixes persones i, fixa-t'hi, tu que els freqüentes, eh… M'agradaria saber per què els nanos no fan servir roques de quars per jugar al puny.
— Bon intent, però no. No es tracta d'això — vehement —. No voldria atreure l'atenció dels déus sobre nosaltres, ni la ira del Dragón Dorado. Tot i que som a molts anys llum, mai no se sap amb éssers tan especials — s'incorpora —. Perquè sí, amic, jo hi he estat i t'asseguro que és menys hostil que l'erm en què hem convertit el planeta Terra.
Remor de paraules, properes i llunyanes, que recorre traços i colors primaris en els motius pictòrics escampats pels murs acabats d'ornamentar del pavelló.
Continuarà