Capítol III, entrega 14
La banda es pren un respir. A petició de la cantant, que es va desfermar al segon tema, algú els porta una safata amb quatre bons tragassos de maragda. Els músics brinden de cara al públic pel dotzè escamot i canvien de paper dins el grup per a la cançó següent. Intercanviar-se instruments és cosa de virtuosos. El miner els torna la picada d'ullet alçant la pinta i deixant-la mig buida, o mig plena, abans de continuar amb la veritable història del subgel.
— Una unitat treballava a preu fet per localitzar l'aïllador instal·lat al nivell freàtic. Els braus obrien la via i cantaven:
L'escarabat, l'escarabat
ja no pot ni caminar
perquè no beu
perquè li falta
maragda per xarrupar.
I mentrestant anaven amuntegant sacs de terra, retirant blocs de pedra i excavant, perforant les entranyes de la Terra fins a trobar la capa següent.
El miner s'aboca al destil·lat i, abans de continuar, torna a beure perquè s'imagina que el divago l'interromprà, però el jove no obre la boca.
— El degà encapçala dret la prospecció, com un home, amb el llum de campanetes en una mà i el pic a l'esquerra. El segueixen els seus nou lleials en tres línies: l'avantguarda i la rereguarda, mig ajupits i mig arrossegant-se, amb panxes i fronts tacats de terra; i la reserva, que fa d'escuder i carrega eines i provisions al llom d'una tríada de cucas de cacera. Segons ells, Davinç es va inspirar en la formació d'una unitat de nanos per disposar aquelles fitxes medievals en les dues esquadres que s'enfronten sobre un tauler d'ahntics, aquell joc de taula que em vas comentar.
I, parlant de nanos, entre dos d'ells passegen ebri i ranquejant el seu estimat degà, el valent que va informar de la fractura longitudinal al subgel. El tercer de la seva línia de reserva li porta el casc perquè Roc està exhaust. Aquesta és una escena freqüent que no sorprèn ningú, perquè el coratjós és digne de descansar i, a més, la música convida a pensar en altres coses.
La cantant pèl-roja udola, de genolls i en clau de punk, i el del lalalà que feia sonar la bandúrria arrenca acords grinyolants a una viola de mà rítmica. El de la dolçaina apallissa el caixó, el percussionista pica de mans i esternuda amb la cortina de minifaldilla i les castanyoles en una orella. Veure'ls actuar és un privilegi. Executen l'escenificació catàrtica d'una expressió que va més enllà del que és estrictament musical. És virtuosisme del fons de la Terra.
Veient que el divago, bocabadat, no diu res, el miner avança en la narració.
— Quan estaven a punt de destapar l'aïllador amb la bossa d'aigua, un davinç de comunitat passava per allà. Caminava xiulant per un tram en obres d'aquella galeria secundària, probablement buscant el seu cultiu privat de ceps, i sortiria tan airós d'aquesta aventura que acabaria llorejat com el màxim recuperador de la nostra història contemporània — un glop —. A la roda de premsa, Davinç va comentar que havia buscat la millor opció quan es va ensorrar la paret que segellava el dipòsit per la pressió de l'aigua acumulada, i va declarar que la dita opció li havia sortit rodona: sotmetre el líquid element a tants graus sota zero ens va sorprendre, a mi el primer. La idea del gelidor em va venir al cap de manera natural, va afegir.
— I ja està? De debò, miner?
— Bé, això i la intervenció de la màgia de Qíahn, és clar — es fot un bon trago —. Quina ximpleria, l'assumpte del gelidor! El que no sé és per què Davinç no en va dir glaciador, com jo li vaig suggerir — riu de gust.
El divago no sap què pensar, el miner torna al tema.
— Tu saps més bé que ningú, noi, que tota acció provoca una reacció que genera noves realitats, que connota, com diries tu. Quan es descobreix un objecte, s'obre una possibilitat; si un miracle apareix quan cal, es destapa la probabilitat. En el fons, l'evidència del subgel revela que hi va haver un món, desconegut fins aleshores, que devia existir i que potser encara existeix — li xiuxiueja —, no és així?
— Anàfora i catàfora. Eh, pur empirisme lingüíst…
— Escolta'm! El món de què et parlo, on potser t'endinsaràs, Qíahn, és diferent del teu. Ara pots triar, potser en una altra circumstància només et quedarà conformar-te i acceptar. El que has d'entendre és que la vida no mira enrere, però tu ja ho saps: “Res no és mai el que sembla i, si ho fos de veres, no serviria dues vegades” — se li arramba —, això vas dir que ho havies après de la mare.
El jove acaricia la seva petita lupa, la que penja de la cadena del coll, la que ella li va regalar abans de desaparèixer.
La mare és bona, afectuosa. En caure la quarta fracció, cada nit, per fer-me agafar el son, em grata l'esquena explicant-me faules protagonitzades per gats amb botes i ratetes presumides, fetilleres i follets, cans de bàskervil, ases flautistes, simis espavilats i un elenc de mamífers extints el nom dels quals no recordo; va evocar, emmudit.
— Divagues massa! Vaig a veure com descansa Roc — li va etzibar.
Continuarà