Capítol III, lliurament 13
Si freqüentes una zona de conflicte, assumeixes de seguida que pot passar el pitjor en el moment menys esperat, i aquesta lliçó no t'abandona. Per contra, al cor d'una ciutat aranya la seguretat del ciutadà no es qüestiona. És humà sentir pànic davant d'una emergència, però acceptar-ho i superar-ho es fa, per imprevist, menys suportable al si de l'ínsula.
Quan el miner va sortir a gambades de La Caverna, va deixar els contertulians pertorbats, expectants. Llavors va intervenir un rapsode espontani. Suat, de veu tremolosa i front lluent, va ocupar l'escenari i va aprofitar el desconcert. Fet un sac de nervis, va declamar una lírica filosòfica d'anar per canals:
Quin és l'abast de la nostra vida?
Qui ens va posar aquí, per què ho va fer?
Som accidents? Canvis del Canvi?
Què hi ha de mite en la matèria fosca,
en el culte a déus messiànics, antics?
Què cal témer del lliure albir?
Si desaparec, roman aquesta realitat
o la meva absència esdevé el trànsit transitiu
que, a cadascú, condueix a un desvari?
Per què aquesta por al buit, doncs?
Més enllà del no-res, diàfans heralds
tractant i trotant entre núvols…
…Oa, oa! Interrupció espontània perquè s'ha obert la porta reixada de La Caverna. Oé, oé! El rapsode es retira en veure entrar el miner. Els contertulians el reben amb visques sincers i aplaudiments i, entre el desconcert, un mentalista de celles poblades pretén fins i tot arrencar-se amb una cançoneta i, en comprovar que no és possible, prefereix deixar-ho estar.
Sense anunciar-se, des d'un angle de l'escenari, tres lalalàs melenuts afinen els instruments amb mestria: bandúrria, dolçaina i la típica percussió de caixó, cortines i castanyoles. Proven els primers acords de «Danzando al otro lado», la popular balada soterrada, que dona peu al timbre agut d'una dona pèl-roja, entrada en anys i en clau de folk. Malgrat el ritme, que convida a ballar, tret del reservat dels nanos, cadascú torna a la seva.
Almah els atén. El divago espera que el seu miner continuï la història del bard entre bards i, per pura relació d'idees, recorda la importància de trobadors, escalds, ministrers, poetes i cantaires en la vida del planeta Terra. D'ara i de sempre, ha dit ell.
El miner va trigar menys d'una sisena part de fracció a posar solució al deteriorament que havia patit la bossa d'aigua congelada del freàtic, tal com havia suposat Almah i havia corroborat la sorra delicada que es posava a la font del rellotge. Venia satisfet, amb ganes de conversar del que li vingués de gust.
—Què tal, divago? Sé que desitges sentir-me dir coses de Tárkelor, però primer et dec l'explicació real del subgel, la fita històrica que va convertir el nostre davinç en màxim.
El miner demana unes gerres de vermell i comença a parlar.
—Davinç és un còctel de Galileo, Tesla, Einstein, Vëllem i, és clar, Leonardo. Encara que té una singularitat que el fa divergent, particular: en els moments crucials, la seva ment, i de vegades el seu cos, es dispersen. D'una imaginació sacsejada per la quimera d'assumir la mecànica celeste, els globus d'energia, la curvatura espaciotemporal, el viatge i les màquines transportadores. D'un poder de decisió que brillava per la seva absència en la comunitat que l'acollia fins que va topar, per casualitat, amb la troballa de congelar un aqüífer del freàtic que estava a punt de rebentar un aïllador.
Almah arriba amb les pintes de destil·lat vermellós. El divago, desprevingut, s'enrojola i espera que el miner aparti la gerra del rostre i continuï.
—Que informar-se costa és una cosa que sabem des dels temps de la infoxicació i, per tant, per captar la benevolència dels representants amb veu de cada comunitat que agrega Ínsula Dos, no els vam sobreinformar de com es va produir el miracle de transformar l'aigua en gel. Als presents, en privat i després a les reunions pertinents, se'ls va explicar això: el subgel neix dels avenços de la sinergia mediambiental aplicada a la geologia de tota la vida per conservar i filtrar l'aigua, i, segons en quines condicions, obtenir oxigen de les plaques congelades de la infraescorça terrestre —beu i exagera—. Com? En estat sòlid? I com que congelada?, van qüestionar. Va ser gràcies a l'actuació en el líquid element d'un gelidor, el nou reinvent de Davinç, els vam dir.
—I s'ho van creure?
—El boca-orella va fer la resta. Si l'ésser humà ha acceptat sense traumes conceptes com ubiqüitat, alta fidelitat i hiperespai, vam considerar que a ningú en el seu seny no se li acudiria posar en dubte allò de la inexplicable joguina de Davinç. I així va ser.
—I, de veritat, què va fer un davinç del munt per congelar l'aigua a temperatures amb què aconsegueix prismes de gel i icebergs blau marí?
—Costa reconèixer-la, amic… El cert és que la veritat vertadera és molt simple.
Continuarà