Capítol I, entrega 6

Durant les rondes següents, de les quals el divago amb prou feines va fer mitja dotzena de glops perquè preferia l'aigua filtrada o el suc de molsa al destil·lat, es va fer palesa la desídia en les respostes del miner sobre el saqueig a què, fos per costum o per vici, eren sotmesos els túnels zeta. Fins i tot es va abordar ni més ni menys que el tema de la sinergia evolutiva casual amb l'efecte d'alleujar, o posar remei a, la rapinya i la incultura que hi campaven: com calmar la set de mal dels sense déu, per què les indígenes albines fan cara de son, etcètera.

A propòsit de la pell translúcida i de la innocència d'aquestes natives de les profunditats, ell va comentar que la mare li havia explicat que havien perdut la pols de fada que els permetia volar. Segons ella, les ales s'havien desprès dels seus cossos, cosa que es podia corroborar tocant-los els clotets de l'omòplat, de la mateixa manera que les persones havien deixat de somiar. Misteris del Canvi.

També li va voler arrencar un punt de vista objectiu sobre el perill que comportava destapar un aïllador, i la resposta va ser que tot és relatiu: com en el cas dels oblidadors. El típic qüestionari informal, res de nou sota terra. Sort que al xicot no se li va acudir preguntar per on parava l'escamot desaparegut, el dotzè.

Unes quantes taules més enllà, Almah fa una bona estona que amonesta un nano que guinya els ulls i gira i gira, fora de si. Una morenassa invident, amb les celles i un vestit cenyits, ulleres de vidre fosc, collarets i les ungles pintades de blanc i negre, a l'estil de les tecles d'un pianoforte, acosta a les orelles dels contertulians el tercer moviment d'una sonata temperada que no s'hauria de ballar. L'embriaguesa desfermada del valent contrasta amb la cadència de la melodia, que sona cada vegada més intensa en el moment que a la pianola s'afegeix un violinet desafinat.

El miner beu i sospira, decideix canviar el rumb de l'entrevista.

— De vegades tenim al davant la resposta que anhelem i ens agafa per buscar més enllà en lloc de mirar més ençà. Ens enroquem — assevera.

S'escura la gerra. Canvia el to, de familiar a solemne, i li clava la mirada.

— Pel que fa al quadern, t'hauries d'haver fixat en el nom Qíahn i no pas en màgia, concepte que tant t'atreu. El fons importa més que la seva representació, la forma. Com deies que passa amb les paraules, tot madura i l'edat ho modifica. Ja n'aprendràs — desvia la vista cap a les ungles rosegades del xicot.

Hi va haver un silenci forçat entre tots dos, que un d'ells va aprofitar per fer un glopet del vermell, mentre ressonava cadenciosa la sonata per a violí de joguina i pianola. Mutisme que va coincidir amb el final de l'adagi.

L'últim moviment és més viu, alegre.

— Doncs guia la meva lectura — li prega —, si us plau. Parla'm de Kián.

— No pateixis, et parlaré de Qíahn — pacient —. De Qíahn, el primer que cal conèixer bé és el nom: una q majúscula, la i tònica i la a oberta, una hac i una ena: Qíahn. Topònim peculiar, veu d'un indret que sí que existeix — mira a banda i banda —. Però serà un altre dia, en una altra cita — s'aixeca.

— Com? No pot ser, però si tot just has començat…

— He d'anar a un altre lloc. Que et sigui plàcid l'equinocci, ple d'oci!

El divago està descol·locat. Què pot dir? Li torna la salutació intentant ser cortès.

— I assolellat i propici, el teu solstici. Gràcies per la cita, i bona feina!

El miner li ha mostrat els palmells, s'ha posat el casc i es dirigeix al servei higienista. Una senyora avorrida, que ni parpelleja, li torna el que necessita per marxar. Es retira. El nostre casc terrós es perd entre l'eco de les converses i la gresca dels nanos, el piano de cua i un petit violí sense afinar, les pedres erosionades d'una taverna insular.

Tot i que per allà encara ronda Almah enfilant cadires, posant pintes, servint poques tapes, retirant rondes. Resolutiva, intuïtiva, atractiva. Almah és l'alè, la bufada d'aire fresc de La Caverna, i el jove no pot evitar observar-la.

Ella ho sap, ronda al seu costat i, a ell, li puja pel pit l'arrítmia d'un batec que el fa enrojolar.

— El destil·lat t'ha fet efecte, oi? — passa un drap humit per la taula.

— Què va, no… Si jo, de beure, no bec gaire…

— Deixa'l marxar, no et preocupis.

— La feina digdignifica el ciutadà, ja ho saps — s'entrebanca.

— És clar, és clar. Ell no és l'únic que diu ximpleries — li pica l'ullet i es gira.

— Escolta, escolta, ja que el coneixes bé. Creus que tornarà?

— Us heu avingut, segur. A més — fa broma — t'ha deixat pagar la beguda, i això que ha pres unes quantes gerres. És bon senyal. Hi haurà més trobades entre vosaltres.

Fi del capítol 1 de 3