Capítol II, entrega 7
Al basar, mercat o fireta, depèn del túnel de la comunitat a què accedeixis, és on el ciutadà va per adquirir cordes i cullerots, cucas mascota, cucas campaneta, metxes i espelmes, botes i xiruques, menjar deshidratat, menjar preparat, jocs de taula, trossos de mirall, peces per abrigar-se i una infinitat d'objectes descoberts i per redescobrir.
A les acaballes de l'etapa de la informació intoxicada, amb la computació invasiva i la pèrdua d'identitat en favor de l'aparença, va quedar terminantment prohibit romandre en carrers, places i parcs perquè allà les persones prenien el sol, xerraven i, en fi, es reunien. Així que els punts de compravenda presencial van quedar relegats a closos vedats durant la fase en què gairebé ningú no veia ningú cara a cara i, en canvi, era comú vigilar-se i espiar-se mútuament. Família, amics i coneguts, sense rostre ni abraçades. Tot eventual, tot virtual.
La humanitat es distreia enviant-se frases i imatges innòcues a latituds més allunyades que no pas les nostres ínsules. Es reenviaven arxius íntims a la mateixa velocitat que es rebien i no es llegien i, de manera robòtica, era de bona educació felicitar-se en dates assenyalades amb cors alats, o bé amb un crespó difuminat per afrontar una circumstància adversa i aliena.
Davinç presumeix que van ser ancians des del bressol. Que els últims dormien i que, sovint, s'empassaven píndoles de colors. Que es passaven la jornada admirant el lent descens dels flocs pixelats de neu fins que s'escampaven per les cadenes muntanyoses d'avets frondosos i remugants bambi i, si els sobrevenia un fred polar o una esgarrifança, les parets dels seus habitacles elacedé els transportaven a badies porpres amb palmeres, capvespres i palmípedes, també de colors, que batien les ales provocant uns arcs voltaics que amb el seu cromatisme els feien tornar a adormir… i bestieses tecnològiques d'aquesta mena. La vida sense sortir d'un mateix. Una humanitat apoltronada.
La necessitat de trobar-se és una altra cosa i Davinç, com la mainada d'Ínsula Dos, prefereix el gran basar. La seva música l'inspira en la cerca d'espècies, minerals, respostes que no ha de regatejar. El respecten. Tampoc no discuteix pel valor de les vinyetes als plecs de cordill, ni pel dels llibres, ni per cada artefacte rebutjat: drons estel, trepants pneumàtics, discos de pissarra, de vinil… i és que l'entranyable recuperador és un apassionat col·leccionista de parrandas i peteneras, entre altres cants.
A les parades d'intercanvi, la cobla de les mines se sent a tot volum des dels fonògrafs i els tocadiscos que només ell sap com funcionen després de tants segles. La veu del cantaor associada a les cordes rascades d'una guitarra, l'autèntica banda sonora del poble. Lletres que parlen d'embocar una barrinada, de l'espera a la boca de la mina, d'esllavissades que converteixen la vida subterrània en sepultura. Hi ha ancianes centenàries que no recorden el seu nom i, tanmateix, cantussegen cançons de bressol que tenen un gust salat com el pa sec, l'anèmia, el destil·lat morat. Una part essencial del Canvi l'expliquen aquestes rimes que s'endinsen en la Terra a la deriva, en les afliccions d'una supervivència despietada.
Continuarà