Capítol I, lliurament 5

Des d'un angle de la taverna, al reservat contigu als banys, una unitat de prospecció s'està jugant la beguda. Aquests nanos fan les tasques més laborioses des de la seva mida reduïda, sigui per desnutrició o per trastorns endocrins; ells, addictes a la conya, diuen que el Canvi els va obsequiar amb l'estatura exemplar per a una vida subterrània.

Ara juguen: amaguen els punys amb minerals darrere l'esquena, l'esquerre suma i el dret resta. Mouen el cap, fan pets amb la boca i, quan els treuen i mostren les seves mans rudes i hàbils, enumeren els trossets de pirita, de basalt. Uns riuen a cor què vols, d'altres imiten una cuca panxa enlaire i el rostre circumspecte de Roc, amb el casc posat. Roc és el degà de banyes gastades, que no deu passar del metre i trenta centímetres i no fa altra cosa que rotar. El divago espera que afluixi l'escàndol per continuar l'explicació.

—Allò de «Res no és mai el que sembla…» és una sentència que recordo de la mare. Coneixia refranys, dites populars, tautologies. La mare parlava molt bé i pronunciava encara millor. Se sabia de memòria les aventures de les persones que van llegir bé els llibres —agafa aire—. Com saps, als inicis de la digitalització del pensament, quan la infoxicació va reduir la cultura a zero i es van expurgar a consciència papiroteques, fonoteques i holoteques —respira—, llavors, amb la idea de preservar la memòria col·lectiva, un grup notable de dones, adolescents i homes van afrontar aquella deshumanització convertint-se en literatura.

El divago s'empassa la saliva, el miner l'escolta.

—Aprendre's una novel·leta, un poema extens, un entremès o un assaig, paraula per oració, no és fàcil. Alteres adjectius, confons temps verbals, retalles versos. Per això «…i, si ho fos o ho semblés, dos cops no faria el pes».

Silenci.

—Ja ho veus, jo soc rastrejador divago i no se'm permet abandonar aquesta ciutat fins que culmini la formació. Després, amb sort, em destinaran a una altra ínsula emergent i gastaré les meves fraccions de lleure donant voltes a històries alienes, a la vida dels altres.

—No sé on vols anar a parar.

—Doncs que tu, tu ets miner i en canvi vas on vols. D'aquí cap allà, veus món.

—Obro vies noves i descobreixo galeries, greixo les turbines de l'aire renovable, reviso la temperatura del gas per a l'extracció del grafè laminat, aprovo la qualitat de la sorreta dels rellotges… Sí, soc miner, duc un casc ocre i, malgrat haver-me guanyat el qualificatiu de lliure, d'aquí a unes bones gerres he de fer els deures. Per què m'has citat? Per dir-me que no extrec carbó del centre de la Terra o què?

—Disculpa la meva incontinència verbal. He abusat de la quantitat d'informació emesa. En lloc d'escoltar-te, va i em salto —s'escura el coll— almenys una màxima conversacional. Em costa callar si estic a gust. Perdona, deixa'm acabar —torna a escurar-se el coll—. Volia dir-te que les paraules varien d'acord amb el context, amb la situació, i en aquest sentit crec que la figura del miner contemporani recorda la de l'antic aventurer. Això volia expressar. De boca en boca, les paraules evolucionen. Muden la càrrega semàntica i el significat original suggereix, connota, i per art de màgia neixen accepcions diferents… Em sap greu, un altre cop —acluca els ulls.

Continuarà