Capítol I, entrega 4
S'acosta una cambrera i el divago no sap què demanar. Ella li suggereix el de sempre, res de barreges. Un bon glop de destil·lat maragda, el destil·lat vermell: depèn de l'estat d'ànim.
Ell, que l'observa des que l'ha vista, li comenta que prefereix esperar la seva cita i, com que no sap què fer, obre a l'atzar el que duu a les mans i comença a llegir a poc a poc. Desxifrant la cal·ligrafia, marcant els accents, aturant-se a la puntuació.
Almah, la cambrera, va a cobrar el compte d'uns comerciants de núvols. El lector absort no ho sap, ressegueix amb lupa els fulls cosits del quadern. Pèrdues i ingressos d'un assentament, dissenys de politges i engranatges, il·lustracions difícils d'interpretar sobre fulls pàl·lids i florits i, en especial, passatges del diari d'un dels primers supervivents:
No hi va haver temps d'assumir[-ho]. No vam saber res [aleshores i, encara avui], sabem poquíssim del que van vaticinar cultures antigues més atentes a l'astrologia que a l'astronomia. En plena ultracivilització [de l'ésser humà], vam deixar enrere dos mil dotze… però el clima dels pols no va trigar a mostrar-se variable, l'eix del planeta es va inclinar uns graus de més i el camp electromagnètic [gairebé] va desaparèixer, com qui diu, d'un dia per l'altre.
[…] la manera, senzilla i convencional, d'explicar per què es va esdevenir el Canvi. L'altra línia de la història té a veure amb la màgia dels déus de Qíahn [llegenda fantàstica i medieval].
— Ja soc aquí, quin descans. Penjo el casc!
El deixa, amb compte, al penjador de fusta arrambat a la taula i descobreix la cabellera, els polsos argentats.
— Què llegeixes com si fossis davant d'un auditori que t'escolta?
— Eh, és el quadern de Davinç. Hi apareix el terme màgia — esverat —. Màgia!
Silenci, es fa el silenci entre ells. El miner aixeca la veu.
— Dues gerres de vermell, Almah! — incorporant-se i saludant — No, ja saps que verdes no! Un parell de vermelles!
Encreuament de mirades perquè torna la inigualable cambrera amb la comanda dels nostres contertulians. Amb la cua trenada, els cabells negres com l'atzabeja, les cames primes i dos braços llargs que balancegen amb desimboltura una safata que deixa damunt la taula. S'acaricia la cara amb la mà esquerra i amb la dreta els serveix els destil·lats. El divago abaixa la vista al cercle de fusta, en ressegueix el contorn i, sense tastar la beguda, reprèn la conversa allà on l'havia deixada. La màgia.
— Estic aprenent que la comunicació no resulta només de conversar. Que depèn, a mitges, del diàleg. És evident, la llengua no pot abastar la realitat palpable perquè els signes lingüístics comporten intencions comunicatives diferents de les del diccionari. No sé si m'explico. Elles, les paraules, per a mi són pura màgia perquè van més enllà i arriben a transmetre el que no veiem. La mare deia: “Res no és mai el que sembla i, si ho fos de veres, no serviria dues vegades”.
— Però què m'estàs explicant? Que no has de prendre apunts de la meva experiència? Crec que estàs més pendent d'Almah que de mi, que delires. M'equivoco, xicot?
— Em sap greu, pretenia…
— Continua — l'encoratja —. M'intriga el fons del que m'estaves il·lustrant, tot i que no endevino per on vas ni què vols expressar.
Continuarà