Capítol I, lliurament 3
Encara no havia deixat enrere l'últim control quan, a l'altura del tram esquerre del transitat canal que desemboca a l'accés a la taverna, el miner es va trobar amb el seu amic.
Recuperador d'una tecnologia perduda sota terra, buscador de ceps, artista recreador, lutier, savi extravertit i manxol; entre la gentada, Davinç l'esperava impacient i es van abraçar com van poder entre el bullici i, còmplices, van xerrar de les seves coses fins a arribar a la mateixa entrada semicircular de La Caverna. Tan bon punt li va haver explicat el motiu de la breu visita, el renaixentista més gran de la nostra era li va lliurar un artefacte rectangular, lleuger i encartonat que, cobert amb un drap cendrós, va anar a parar a una butxaca del miner. Abans d'acomiadar-se, els amics van quedar per veure's dijous vinent i tractar amb calma la gestió del Gran Canal.
Posar un peu al pavelló i localitzar el divago va succeir, segons la font de sorra finíssima que queia formant un promontori espectacular a la base del rellotge, cap a les nou del vespre. Es va dirigir a bon pas cap a ell, que s'estava dret a la zona de cites, i el va saludar sense més preàmbuls.
—Que el solstici et sigui solar i tebi, divago.
—I plàcid l'oci del teu equinocci!, senyor miner.
—Tot té espai i temps, un camí i un destí —alça la vista al cel de pedra—. T'ho posaré fàcil. Imagina't que, a uns quants anys llum de la Terra, hi ha un planeta habitat. Suposa que l'espècie dominant, bessona de la nostra, decideix veure què hi ha en aquest sextant de la Via Làctia. I que, en fi, tal dia com avui, un d'ells passa per Ínsula Dos i contacta literalment amb una persona, amb tu.
—Deixa'm pensar —es frega les mans, inquiet—. Eh, no té res d'inaudit que, a veure, que un simi evolucionat es trobi amb un altre i que, com nosaltres, encetin un diàleg per, no ho sé, per resoldre la qüestió del Canvi… millor, la del subgel. Què li sembla, senyor? —li pren el pèl.
—Aigua congelada del freàtic per abastir tota una ínsula, subgel! La troballa d'un davinç espavilat que va rebre l'honor superlatiu de ser màxim a la ciutat aranya més progressista, la Dos. Me n'alegro, divago, precisament Davinç m'ho va advertir abans de conèixer-te: ull amb el vailet, és curiós. Per cert, va recuperar aquest objecte amb el pressentiment que el sabries apreciar.
El jove s'acaricia la barbeta nua amb la mà esquerra i de cua d'ull, simulant indiferència, retira el drap gris que protegeix el quadern. L'expressió és de sorpresa mentre el va obrint, a poc a poc. No sap dissimular. La sensació és de benestar quan se l'acosta al nas i l'ensuma, l'aspira. No gosa passejar-hi més els ulls ni passar-ne els fulls: el tanca.
—El meu amic potser l'ha encertada amb tu. Encara no ho sabem, però potser fins i tot ens divertirem aquest capvespre… I no em diguis senyor! Mai, divago. Mai de la vida!
El miner li passa el braç per l'espatlla i l'empeny cap al centre de La Caverna.
—Seu en una taula lliure, com jo, i fes un cop d'ull al teu regal. A veure què rastreges. He de lliurar al servei higienista la capa doble i la roba antiradiació, més que res per respecte a la ciutadania. Torno de seguida.
Continuarà