Capítol III, lliurament 18 i últim

La senyora impassible li va tornar, rabent i sense dir paraula, la capa curta amb mànigues i la vestimenta antiradioactiva perquè tornés on li plagués. Es va emprovar les peces en un obrir i tancar de punys i després es va posar la capa bruna acabada de planxar, que li anava perfecta.

El divago observava com Xuan pujava i baixava els graons del guarda-roba, voletejant al voltant del miner, i com ell feia cara de circumstàncies. En això, Almah va reaparèixer amb la safata. La va deixar damunt la taula, hi va posar la gerra buida i, en endur-se l'altra, va fregar amb la mà la del rastrejador absort. Res de res, i a la jove se li va acudir cridar l'atenció del lector estirant-li la cadena.

—Amb la lupa es tafaneja millor, a veure?

Almah va estirar encara més la cadena, de manera que al xaval no li va quedar més remei que deixar-se portar, perquè estava a mercè d'ella, de la seva olor de net, de la seva pell suau i argilosa, de la força amb què li estirava la lupa… fins que gairebé es van fer un cop de cap, o un petó.

Davant del guarda-roba, a unes gambades, Xuan es resistia a tornar el casc. Com que la senyora del servei higienista s'havia absentat perquè estava cuinant una mena de pasta italiana, que és el que bull al quartet dels mals endreços quan toca el relleu, el miner li va fer mitja reverència convidant-lo a travessar el llindar del rober antiradiació.

—Entra i torna-me'l, sargantana!

El nen desconeix què vol dir la paraula sargantana. S'imagina la cria d'una de les bèsties horripilants d'ahntics i allò li agrada. Obre la boca emetent un bramul huracanat.

L'home aprofita per recollir-se els cabells llargs i blancs i es cobreix el cap.

—Vinga, deixa'm el teu llum!

El nen l'obeeix. El miner, amb un gest simpàtic, s'arremanga i li ensenya els plecs de la capa doble. Tot seguit, per art d'encantament, d'una de les butxaques ocultes en treu una bossa de tela que emet llum.

—Fica-hi la mà, sense mirar, i a veure quantes n'atrapes.

Xuan li fa cas a mitges. Guaita dins del saquet i, de sobte, se li il·lumina la cara pigada i rodona d'entusiasme, i també per la luminescència d'aquelles campanillas amb dues antenes tan allargades i boniques que no semblen de cuca. Agafa un grapat de llumetes, obre la gàbia i les hi introdueix en lloc de les altres, que allibera. No s'ho pot creure. Abraça amb força les cames del miner i surt disparat del rober, agitant el seu nou llum.

Quan el divago es va topar amb Xuan, no va poder evitar sentir curiositat pels insectes de llum que el nebot d'Almah, juntament amb el joc de taula, duia d'aquí cap allà. La bioluminescència que desprenien, així com la seva gràcia perquè no tenien el cos aplanat, els feia millors que la blatodea mutant o panerola comuna. L'espectre de llum del llum era notablement més gran, cosa que li va permetre seguir el rastre d'unes marques, inadvertides a ull nu, que va percebre a la caixa d'ahntics. Semblaven signes gravats a la fusta i, per què no, fins i tot podien formar part del nom del joc. Va interposar la lupa entre les seves pupil·les dilatades i la inapreciable pressió exercida sobre els llistons, el rastre d'unes lletres la superfície de les quals havia esborrat el temps. Va llegir Qí, i a sota tac: dues síl·labes.

Però això seria més endavant, deambulant pels passadissos d'un laberint acabat de pintar de verd rosada com l'herba fresca de l'antiga primavera. Ho va deduir mentre tornava de la cúpula insectari d'Ínsula Dos, on havia anat a estudiar allò de les cuques de llum extintes de Xuan, i de camí a la trobada amb Almah en la seva segona cita, que, com l'anterior, havia concertat ella.

En efecte, ell havia estat a Qíahn. I el que passava en aquell instant era que el seu home desapareixeria primer de La Caverna i, després de complir un parell de compromisos i una merescuda migdiada, per algun túnel oblidat que feia ziga-zagues.

Això va ser a les dotze en punt del rellotge, que llavors va girar cent vuitanta graus invertint la sorra del promontori per comptar la fracció, la vida, de nou.

Fi del capítol 3 de 3
i fi d'aquest relat de ficció prospectiva escrit a quatre mans entre
Javier Ordax, de Qíahn, i Eduín Peris, del tercer planeta.