Capítol III, lliurament 17

Un toc dissonant de címbals adverteix de les intencions d'un altre rapsode, un de romanços al·legòrics. Es presenta amb el cap rapat, ulleres i muscleres i moltíssimes butxaques amb versos i botons brodats a la casaca de vate. Se situa al mig de l'estrada, acluca els ulls i es disposa a dramatitzar una composició sintètica, que no comença fins que el silenci és sepulcral.

Durant la intervenció va despertant una veu esquinçada en batecs sonors, que ressonen a les orelles de l'audiència.

Un mar de corall! Els estels i el seu esplendor!
Quina paradoxa, l'evolució! El que ens queda i,
no ho sé, sembla que estigui per esdevenir: avenir.
És temps de recrear, de tornar a descobrir coses
que no tenen nom i que, ara mateix,
per referir-nos-hi hem d'assenyalar amb el polze.
Un altre començament sense resignació, sinergia evolutiva
casual per a la dignitat d'aquest erm radioactiu,
que és la nostra llar… Apostem pel planeta
àvid de saba ubèrrima de roses i pimpinelles!

El rapsode emmudeix amb els braços enganxats al cos, els ulls mig closos i un sentit del ridícul admirable. Qui més qui menys mou el cap. L'interludi poètic acaba quan una música acústica, i els col·loquis, pugen un parell d'escales.

Incorporant-se de la cadira, el miner lliure s'aferra amb la mà esquerra a l'avantbraç dret del rastrejador divago i, afectuosament, mentre ascendeixen al firmament de La Caverna l'arc i la corda greu d'un recontrabaix, l'estreny amb els dits com si fossin amics.

—Ens veiem. Encara he de passar pel gran basar per veure Davinç, enllestir un assumptet amb els comerciants de núvols i, com no podia ser d'altra manera, ajaure'm una estona abans d'abandonar Ínsula Dos.

Escura la pinta, el temps. S'acomiada.

—Celebro la teva curiositat. Guarda't del Sol, i si decideixes provar sort i aconsegueixes endinsar-te en aquell món tan diferent, recorda't de mi quan sentis aquesta salutació: «Benvingut a Qíahn, viatger: tria bàndol, tria vida!»

El jove somriu. L'home fa un pas lleu enrere, s'estira i mira, de cua d'ull, el penjador de la taula. I el casc ocre?

Gira el cap a la dreta, a l'esquerra, i veu que el casc es mou pel pavelló, al trot, i que a sota hi ha Xuan. El nebot d'Almah corre d'aquí cap allà balancejant amb una mà el llum de cucas campanilla i, a l'altra, la caixa del joc ahntics. Esbossa un somriure d'orella a orella perquè ve del mercat amb una fitxa nova, la figura medieval d'una bèstia d'espant.

El miner fa un senyal al marrec perquè vagi al servei higienista, alhora que ell s'encamina al taulell.

Continuarà