Capítol II, lliurament 12
La cambrera atractiva i desimbolta, de pell vermellosa com l'argila, passa a un pam i els fa una altra ullada. Al jove se li asseca la boca i emmudeix en veure Almah, agafa la beguda amb totes dues mans i es mulla els llavis. Quan torna en si, reprèn el diàleg amb un ímpetu desmesurat.
—I els bards? Què en penses, miner? Has escoltat, en els seus cants —entusiasta—, les veus del passat?
—Tots dos sabem que un pot sentir els bards, d'ara i de sempre, però escoltar-los és diferent. Adonar-se de l'eco de les seves cançons seria…
—«Figues d'un altre paner.»
—Què?
—Doncs, hum, és una expressió arcaica. La vaig llegir en un llibre d'aquells de paper de foli i…
—Interessantíssim —alça la gerra—. Folis, fulls impresos! Pocs escolten els bards cantaires, però la qüestió és —bevent— qui s'atreveix a respondre el cant del bard.
Pausa i glop. El miner el mira als ulls.
—Els bards de Qíahn expliquen la llegenda dels dracs a qui la vulgui sentir. La seva poesia commou, inquieta i delecta el poble. Ja és una altra cançó arribar a esmentar el Dragón Dorado en un poema, perquè la màgia de l'esperit que hi perviu està prohibida pels déus i només ells la poden fer servir —li clava els ulls—. Entendràs per què l'únic drac que domina aquella energia extraordinària representa una amenaça, a més d'una provocació, cada cop que sobrevola la moneda al seu antull. És perseguit per alguns, temut per tothom.
Acostant-se al divago, que l'escolta intrigat, li parla arran d'orella.
—Entre els pocs bards que gosen cantar la història del Dragón Dorado hi ha Tárkelor: un humà amb l'aura d'un ésser sobrenatural. Sap molt, tant com els dracs, i la seva veu transmet un coneixement absolut; una pena insondable, els seus records. Si trobes Tárkelor i li ve de gust, t'atendrà. Si l'empipes, les seves pupil·les et submergiran en una profunditat tan fonda que faria ensorrar la dalla mateixa.
De sobte, un murmuri creixent i l'enrenou notable a l'entrada ressonen a les parets del pavelló. El rum-rum de les converses queda interromput. Passa alguna cosa. En algunes taules s'han posat drets els mentalistes i es comuniquen sense moure els llavis, els nens es queden immòbils. Un metge sinèrgic amb cua i pantalons acampanats va a veure què passa quan, amb els braços enlaire i els punys closos, amb la boca premuda, emergeix de la gentada el casc escornat d'un nano i pregunta al dels primers auxilis pel miner lliure.
El sinèrgic l'abraça, li dona copets i ofereix al degà un tamboret perquè s'hi enfili i arribi a albirar millor qui busca, que, per la seva envergadura, fins i tot assegut a taula destaca a l'horitzó del pavelló. Aquest degà de banyes ben pelades, amb túnels a l'esquena, que no perd ni una centèsima de fracció, és Roc en plena feina. Té pressa, l'assumpte és delicat.
Abans que l'abordés, el nostre miner l'ha vist venir i ha pensat en els serrells del negoci amb els comerciants de núvols. També ha pensat, i això sí que podria generar un problema greu, que alguna horda de sensdéu s'hagués atrevit a sabotejar l'obertura del Gran Canal.
—Tenim una fissura al subgel —diu Roc.
Respira alleujat i acaba la beguda d'un glop. S'alça d'un bot. Mira el penja-robes de la taula, es cala el casc ocre i marxa, a pas accelerat, darrere el de banyes mínimes.
I el divago es torna a quedar a mitges, amb la boca seca i la història de Qíahn en suspens.
Almah, que no perd detall, és al seu costat i intervé.
—Una emergència. Sense reserva de subgel, ens quedem sense aigua filtrada i t'hauràs d'aficionar al destil·lat —el pica—. Que no, home, que no! Trigarà poc a resoldre-la.
—Tu creus?
Fi del capítol 2 de 3