Capítol II, lliurament 11
A aquelles altures de la conversa, el paladar del noi no havia tastat els tanins del destil·lat vermellós i, d'altra banda, el miner havia conegut més d'un rastrejador abstemi. Això devia recordar de la primera cita quan, en un rampell líric, va cantussejar una corranda d'anada i tornada a la fèmina encantadora que airejava l'atmosfera de La Caverna:
Quan torno de la mina,
a la boca em serveix un tast,
i aquell tast em sap a bes
amb regust de feldespat.
Almah ni es va immutar. En canvi, el divago es va distreure amb el cant del seu interlocutor, que era el que pretenia, distreure'l, i no es va adonar de l'intercanvi de gerres que alhora va dur a terme l'espontani cantaire.
I això, abans de revelar què passava amb els dracs.
—Com que la raça humana tria viure a l'anvers o al revers de la moneda, és evident que el Cantell és el lloc adequat perquè un drac visqui relativament en pau. És dur ser drac a Qíahn, amb homes i dones perseguint-te allà on vagis, barrant-te el pas i volent-te arrabassar la llibertat. A Cara i Creu és impensable que ells…
S'atura, pensarós. Bufa i beu. Els dracs existeixen.
—Escolta, noi, tens traces de ser despert i cara de bona persona. O potser no, qui ho sap. Potser pinta de tenir pocs amics o de goblin. En tot cas, has de saber…
—…De güblin, has dit?
—Pinta de goblin, goblin de Qíahn! La humana és l'espècie intel·ligent; la més abundant són ells. Éssers de pega que ningú no sap d'on van sortir i que deambulen pels dos mons i al llarg del Cantell, fent feines domèstiques i involucrant-se en accions bèl·liques.
El miner esbufega, posa el braç a l'espatlla del divago.
—Tornant al tema. Hi ha cinc grups de dracs, un per cada element de la moneda: aigua, aire, foc i terra. Sí, he dit cinc. El cinquè és diferent, és el senyor indiscutible i només n'hi ha un exemplar: el Dragón Dorado.
Una brisa impregnada de salnitre ventila els efluvis del destil·lat, una brisa que, a Qíahn, els bards atribueixen al fet que el Dragón Dorado ha creuat el cel.
—El Dragón Dorado pot mesurar el que vulgui. Ell és l'encarnació de l'element més preuat: l'Esperit —mussita.
Un altre glop, una altra bufada.
—Els dracs de terra fan la seva vida. Són tranquil·lots i pacífics, però de tant en tant es cruspeixen un quietista perquè s'han d'alimentar. A ningú no li importa —beu—. Després ve la resta: aigua, aire i foc. En llibertat, els dracs rarament arriben als seixanta metres; com més grossos, més clares les pistes per ser descoberts i assetjats per bandes organitzades d'humans caçadors —amb veu greu—: caçaexhalants, paladins ungits pels déus i, segons diuen, protectors de Qíahn.
—Paladins? Cavallers reconeguts per les seves gestes, proeses i tot això?
—Sí, precisament —amb vehemència.
—Ho sé per ahntics, un joc de taula que diverteix els nens i les nenes del subsol. És el preferit de la colla de Xuan. Però has dit caçaexhalants? És un apel·latiu desconcertant.
—Aquests tipus fan por —tanca el tema—. No en tenen prou amb el seu deure primordial, del qual reben el nom, i dediquen el temps lliure a la gesta de caçar dracs. Els esclavitzen. Els encadenen maltractant-los i condemnant-los a la humiliació de servir de transport a nobles, sobirans i un seguici de personatges benestants… de Cara i Creu —s'atura—. Tot i així, res no intimida el Dragón Dorado, perquè ningú no és tan savi, ni resisteix tant, com ell.
De nou, a un pam dels seus caps, una ventolina salada passa per damunt de la cridòria de col·loquis i glops.
—El Dragón Dorado és més vetust que Qíahn i, segons la llegenda, supera en longevitat els mateixos déus. La deessa de l'aigua, la deessa Aigua, enveja el seu carisma i versatilitat; el déu Aire anhela ser tan savi i equànime com ell; el déu Foc no suporta la seva intel·ligència i força superlatives; i la deessa Terra tem la seva voluntat i fermesa… i sí, en falta un, el de l'Esperit —agita els braços, una altra ronda.
Continuarà