Capítol II, entrega 10
El miner pujava xiulant el tram d'esglaons que duu al guarda-roba de La Caverna. Quan es va acostar al taulell, ja sabia què li comentaria sobre el capot la senyora hieràtica, que quedaria ben planxat, així com sobre la resta del procés d'higienització, que és necessari. Si no hagués estat per l'entremaliadura de Xuan, si no li hagués pres el casc el nebot pigat d'Almah, aquell marrec que sembla ser a tot arreu, la del servei higienista no hauria dedicat ni un badall al miner.
— Per què deixes que el bambino es posi el teu casc?
— És que el sento, em parla fluixet! — es va avançar Xuan.
— Perquè li queda bé, molt bé — va reblar ell.
Després va treure la llengua al petit, va saludar els nanos imitant una cuca de cacera i, sense pensar-s'ho dues vegades, va travessar la remor de la taverna i es va encaminar cap a la taula del divago.
— Que et sigui assolellat i propici el solstici, amic.
— I plàcid l'oci del teu equinocci!, miner.
La Caverna és un pavelló obert al diàleg, discret, on ningú no és estranger. Ara no s'hi sent cap música perquè pintors i retratistes, vinguts de corredors dels afores, la decoren amb murals rupestres i necessiten concentrar-se, sobretot en el moment de barrejar els pigments. No obstant això, una norma tàcita que tothom respecta és que, si et ve de gust i t'ho mereixes, sobretot si t'ho has guanyat, pots arrencar a cantar una mica.
Entre miner i divago hi ha un metre i mig, el diàmetre de la taula on estan a punt de reprendre la conversa.
— Potser estàs pensant a viatjar a Qíahn, indret bell i difícil — mostrant-li els palmells —. Qíahn és aventura.
— Endavant, si us plau… — submís — Callo.
— He tornat fins aquí per alimentar la teva esperança… en Qíahn, indret que es vocalitza de meravella amb mitja assumbre de destil·lat — gesticula —. Dues de vermell, Almah!
Un comença a parlar, l'altre escolta.
— Qíahn és un planeta únic per la seva forma de moneda. Té dos mons, Cara i Creu, i el Cantell. A més, al centre hi ha l'Orbe. L'Orbe és un planetoide que brilla a tots dos costats i, si no fos per la seva naturalesa màgica, seria semblant al nucli de la nostra devastada Terra.
Uns braços femenins s'acosten a deixar la beguda.
— Que ràpida que ets, noieta!
El miner agafa al vol la primera gerra i se la duu a la boca. El divago empal·lideix en creuar una miradeta amb Almah, evita alçar la vista i procura centrar-se en la llegenda de Qíahn.
— Cara està il·luminada a perpetuïtat per un sol i sempre hi és de dia. La nit equival a un capvespre terrestre. A l'altre costat de la moneda, la llum de Creu prové de l'Orbe gràcies al reflex de les seves llunes: Nord, Sud, Est i Oest. Si no fos per elles, així com pel fulgor intermitent dels volcans en erupció, la foscor a Creu seria total.
El miner agafa amb força la nansa de la gerra, en fa un bon glop i postil·la.
— A més, Cara i Creu estan en guerra.
— Lluiten els uns contra els altres?
— Més o menys.
— Que potser no són tots humans?
— Creu malviu entre tenebres i éssers deformes, terribles. Convendràs amb mi que no és el lloc somiat per subsistir i, lògicament, intentar passar a l'altre món és més aviat un acte de supervivència que no pas d'invasió. Pel que fa a Cara, com t'imagines, es defensa amb fortificacions inexpugnables que, en particular, protegeixen el perímetre dels túnels que comuniquen tots dos costats de la moneda: els mítics Forats de Cuc. Les lleis físiques són capricioses, letals — fa un glop —, i la màgia cobreix cadascun dels seus accessos. Aquestes dreceres espaciotemporals són les vies correctes a Qíahn per passar d'un món a l'altre del planeta — un glop.
— I el Cantell, Cantell, què li passa?
— Caure a Cantell o al Cantell, digues-ne com prefereixis, no és un passeig plàcid — s'escura la pinta —. És el límit de Cara i de Creu, la intersecció. Té dia i nit, però és caòtic i despietat. Està infestat de personatges per civilitzar, rebels, fora de la llei, murris, pirates, quietistes i l'assentament més nombrós de dracs en llibertat. Sí, ho has sentit bé: dracs lliures, i no m'interrompis!
Continuarà