Dijous 23/04/15, diada de Sant Jordi.
Deixeu-me celebrar-ho amb vosaltres amb un relat especial de Qíahn que he perpetrat tot sol, una mica desenfadat, però amb informació sucosa sobre l'univers.
El cavaller volava a lloms del seu corser. «Tant de bo tingués un pegàs!» —va maleir per a si mateix—. «Així hi arribaria abans!» Però llavors va recordar les dimensions del seu cos, gros, de més de dos metres d'alçada, i la magnitud de la seva poderosa armadura, negra com Creu, el seu món, llevat de la crinera de lleó tenyida de vermell com la lluna Nord, la llar del déu Foc. «No. Millor el meu fidel alatzà de guerra.»
Feia hores que menjava pols. No n'hi havia per menys: la filla del senyor d'aquelles terres, una noieta de no més de quinze anys, havia estat segrestada per un drac de terra. Això no encaixava amb el comportament habitual d'aquelles criatures. I és que, malgrat ser els segons dracs més grossos, només superats pel mateix Dragón Dorado, eren éssers d'allò més tranquils. Fins i tot reflexius. O almenys això li havien explicat, perquè era la seva primera gesta com a cavaller caçadracs.
«Soooo!» —va cridar a la seva muntura. El camí estava sembrat de restes. Sospitava l'origen de tant de desordre i no era qüestió de lesionar el cavall per una mala trepitjada, així que va desmuntar per confirmar-ho. Era el vint-i-tresè dia del calendari. Només dues llunes il·luminaven l'etern firmament de Creu: Oest, la casa del déu bocamoll de l'Aire, i la petita Sud, llar de la bella deessa Aigua. Allò no ajudava gaire. Per sort es trobava a l'Imperi de l'Orgull, prou a prop de l'Orbe per aprofitar-ne la llum màgica. El pare li repetia des de petit que, si es concentrava prou en alguna cosa, els déus enfocarien la llum damunt seu com a premi per l'esforç. A ell no li havia funcionat mai, però la veritat és que mai no havia estat gaire intel·ligent.
«Guerrers caiguts… això o ara els forners fan neules de caça-recompenses…» —va fer broma per a si mateix. El sentit de l'humor era un mecanisme de supervivència a la meitat sense sol de Qíahn. Negre, cruel, és veritat, però una via d'escapament al cansament de viure en un lloc tan despietat. Va deixar de banda els pensaments i va continuar inspeccionant el terreny. Va trobar no menys de divuit cadàvers, tots recents, que no feia més de mig dia que eren allà. Anaven ben armats, com qualsevol colla de buscavides, però no semblaven gaire experts: sense cicatrius, amb tots els dits de les mans, sense membres amputats. Devia ser alguna de les moltes partides de caça arribades a la zona, atretes per la recompensa ingent en títols, or i fruita que oferia el noble. Sens dubte s'havien ficat al camí del drac, mai més ben dit, i aquest els havia esclafat sense pietat.
Va reprendre la marxa sense perdre de vista la mida de les petjades. Ara sabia que el seu enemic era molt jove, de no més de dotze metres de llarg. Per fi entenia la raó per la qual s'havia allunyat tant del Cantell, el santuari de tots els de la seva espècie. Una criatura més grossa hauria cridat l'atenció de les autoritats. O pitjor encara, dels caçaexhalants, sempre disposats a capturar-los durant les vacances. Donava per fet que s'havia servit de la seva habilitat per excavar túnels, encara que devia ser molt llarga la via per on havia arribat sense ser vist; això o corria massa per ser capturat, una altra de les seves virtuts.
Una hora més de cavalcada i ja hi era: l'Estimball dels Poetes. Un nom curiós. Li havien intentat explicar d'on venia, però ell havia canviat de tamboret i havia demanat una altra ronda. Només havia retingut que estava ple de túnels, un autèntic laberint, on calia anar amb compte.
El cas és que havia seguit al peu de la lletra les directrius del mag del poble. Ell i els seus corbs gegants tenien fama de matar de mica en mica i de vendre bones pistes. La primera cosa preferia no comprovar-la; la segona era un fet, perquè a pocs metres, entre múltiples entrades al subsol, va distingir la que el bruixot li havia indicat: una amb la lletra P gravada a la roca. «Què deu voler dir?» —es va preguntar—. «Passa? Para? Penombres?» Tant se valia. Ja hi era i no era qüestió d'acovardir-se. Un drac no podia ser pitjor que deu batalles, i ell les duia al damunt.
A Creu tothom hi veia bé a les fosques (a la força, pengen). Tot i així, el túnel li semblava massa ominós. Va agafar el seu llum de cuques de llum i el va sacsejar unes quantes vegades. Els animalons de dins van començar a brillar i, en un no res, la seva llum il·luminava la gruta en un radi de tres metres. Allò el va tranquil·litzar, perquè havia deixat el cavall a l'entrada (sense lligar, és clar, per si s'havia de defensar d'alguna feristela) i aquelles criaturetes li donaven una mica d'escalfor i de companyia. Ell mateix les criava a la seva granja de cuques de llum; per a ús propi, només faltaria, perquè comercialitzar-les il·legalment estava penat per la llei.
Va baixar amb el fanal en una mà i l'altra lliure, per si de cas. Caure no entrava als seus plans i l'armadura no facilitava les maniobres. Les seves dues destrals, descomunals, es mantenien a l'esquena, a punt de ser desembeinades amb rapidesa… encara que, de moment, es limitaven a deixar sengles solcs als costats de gres del túnel, quan no al sostre.
«Això és una riallada?» —es va preguntar mentre s'aturava a escoltar. Sí, en efecte, una rialla de felicitat que tot seguit es va interrompre per parlar o recitar alguna cosa. No hi havia dubte: la veu pertanyia a una noia i era a prop, en una petita caverna il·luminada amb petites torxes, al final d'aquell passadís. No sabia si alegrar-se'n o posar-se a plorar. Feia poca estona que caminava per aquell passatge ple de bifurcacions. «Sempre recte o a l'esquerra», com li aconsellava la mare quan anava a buscar aigua al pou al mig del bosc, aterrit per si l'endemà era ella qui faria una altra osca a la Vergonya dels déus, el menhir de granit que els pobles més agosarats alçaven a la plaça central.
«Ja torno a divagar! Però què em passa? Ni que fos de Cara!» —es va amonestar amb fermesa. Va deixar el llum a terra, arrecerat entre roques per esmorteir-ne la llum, amb cura de no trencar-ne els plafons de vidre. Després va dur totes dues mans a l'esquena i va treure amb delicadesa les dues armes. L'entrenament, unit a l'avantatge de ser ambidextre, feia que els seus moviments fossin ràpids, precisos, gràcils com els d'un ballarí. Als seus guants de batalla, les dues fulles enormes i sòlides semblaven etèries, i allò era un avantatge en combat… i un desavantatge als campaments, amb tanta broma sobre «mira el ballarí, sembla de Cara!» (res que no pogués arreglar un clatellot de companyonia, d'aquells que deixen inconscients els graciosos).
Va esbufegar, va tensar els músculs i va recórrer el grapat de metres que el separaven de la veu. Just al final del túnel es va redreçar i va cridar:
—Allunya-te'n, vil criatura! No gosessis continuar mesmeritzant-la amb la teva màgia impia!
I ho va fer sense donar-se temps ni tan sols de veure si allà hi havia noia, drac o una colla de goblins jugant al mus. «Que bé que m'ha quedat! Amb el que em va costar aprendre-m'ho! I tot d'una tirada! Si els meus pares m'haguessin sentit…» —va continuar, ara amb veu tènue. Però no tan baixa que el drac, perquè de drac n'hi havia, no ho sentís. Així que cavaller i noieta, perquè de noieta n'hi havia (no, no hi havia cap colla de goblins jugant al mus), van tenir la sort de presenciar atònits com la criatura retorçava de riure els seus dotze metres de llarg. I ho feia damunt de pergamins, tauletes, llibres i altres instruments escrits, escampats fins a l'infinit per tota la zona.
Cavaller i noia van encreuar les mirades. Passat el primer instant, ella el va mirar com si esperés una resposta, sense abaixar el braç que sostenia el llibre en posat de recitar. Ell no va poder evitar arronsar les espatlles, sense saber què dir, perquè les dones no eren el seu fort, i menys les que llegien, les més perilloses de bon tros.
Mentrestant, el drac havia recuperat les formes. S'havia acostat una mica. No estava en guàrdia, sinó més aviat confiat, amb la curiositat pròpia de la seva raça a aquella edat. El cavaller sabia que estava molt mal vist matar dracs. Per això duia enverinades les dues destrals, una de les especialitats del conjurador i els seus corbs. El verí el feien servir els mateixos caçaexhalants i adormiria la víctima sense problemes. Més valia, perquè l'havia deixat sense diners, encara que la perspectiva de la recompensa i del tresor que tot drac custodia (això diuen) l'havia consolat mentre afluixava fins a l'última moneda.
—No m'ho digueu: us ha enviat el meu pare —va dir la noieta.
—Sí —va respondre el cavaller.
—I deu haver ofert una recompensa per mi —va continuar ella.
—Sí —va contestar ell.
—Doncs no penso tornar a casa! Estic tipa de sortir d'amagat per poder llegir. I aquest drac ha resultat ser el millor amic que he tingut mai. I només fa un dia que ens coneixem!
—Emm, però esteu en perill. Aquest ésser cuirassat amaga al seu interior…!
—No us hi torneu a llançar, cavaller! —li va cridar ella, mentre el drac començava a esbossar el somriure previ a tot bon final d'acudit, a punt de tornar a retorçar-se de riure—. Aquest ésser, com vós dieu, sap llegir i escriure. En sabeu, vós?
—Bé, jo… soc lector, però no practicant.
—Doncs faríeu bé d'aturar-vos un moment a reflexionar, encara que només sigui perquè no teniu ni una possibilitat de sortir-ne airós. Au, acosteu-vos.
Una cosa semblant havia passat pel cap del cavaller. La bèstia era mastodòntica, més forta, cuirassada i ràpida del que s'esperava. Evidentment, les destrals no farien cap osca a la seva pell rocosa (quin estafador, el mag del poble) i córrer no era una opció, així que va embeinar les armes, va mostrar els palmells en senyal de bona voluntat i va caminar cap a la noia.
El tercer de l'escena va fer el mateix, per a intranquil·litat del cavaller. Però la jove va acariciar el musell del drac, gros com un rossí sencer, i aquest va somriure d'agraïment. Allò va animar el nostre heroi i va voler imitar el gest, però el morro es va obrir i va deixar pas a un parell de tremendes fileres de dents mastegapedres i a un gruny amenaçador. Això va ser just abans que el nostre infeliç caigués d'esquena de l'ensurt i que el drac bromista rigués de la seva entremaliadura.
El que va passar després, el nostre cavaller ho negarà fins al final dels seus dies. Va resultar que el van posar a llegir, perquè va comprovar que els dracs de Qíahn (almenys els de pedra) no maten ni assassinen per plaer. Ni de bon tros dormen damunt de muntanyes d'or, pedres precioses, perles i altres riqueses arrabassades als humans. Ells adoren el coneixement. Ells dormen damunt de biblioteques.
Aquesta és la seva gran feblesa, perquè, com el drac de la nostra història, arriscaran la vida per protegir els qui llegeixin, els qui escriguin, els qui s'interessin. Però també és la seva millor arma, una autèntica amenaça per als déus, per als quals la seva visió del món HA DE ser l'única.
Ara us toca decidir a vosaltres, com sempre en el meu univers.
Benvinguts a Qíahn, lectors: trieu bàndol, trieu vida.
Feliç Sant Jordi 2015