Capítol I, lliurament 1

Travessant en ziga-zaga un túnel oblidat, un de tants supervivents del planeta Terra caminava capficat rumb a Ínsula Dos. Anava tan desinhibit que, cada dos per tres, alentia el pas i s'aturava a contemplar aquelles escultures tan efímeres dels vapors en embolcallar les estalactites i estalagmites de qualsevol drecera entre galeries. I entre núvols, absort en les imatges del seu pensament, el miner lliure acudia en pau i puntual a la cita periòdica amb el rastrejador de torn.

Aquesta vegada anava directe a l'entrevista rutinària amb un divago: ciutadà jove que sap llegir i escriure. L'etapa d'inserció cívica del rastrejador consistia a recollir l'oralitat de les comunitats parlants que agrupa la seva ínsula o, com es diu col·loquialment, la ciutat aranya on va néixer. És una autèntica feina de camp, la d'escoltar i escoltar abans de referir cada història, anècdota o curiositat per evitar que es perdi i, és clar, per recordar amb el propòsit de copsar què va passar llavors i com tornar a començar. Alguns mons estan fets d'àtoms i d'altres de paraules, se sol sentir a dir.

Era d'esperar que el noi volgués saber coses sobre la naturalesa de certs oblidadors segellats, dels propers aïlladors per destapar, de la penúltima i caòtica evacuació provocada per inoportunes fuites de metà. O potser només pretenia que li detallés els particulars de la imminent inauguració del Gran Canal, obra patrocinada pels comerciants de núvols, via òptima per agilitzar la retroalimentació i el negoci del turisme amb Ínsula Uno. O, per què no, potser li preguntaria per alguna desaparició. Encara que les absències es produeixen des de sempre: persones grans, després nenes i nens; més tard famílies senceres, expedicions, fins i tot campaments. Tots esvanits en el no-res.

Potser aquest divago havia demanat al seu instructor en cap la presència d'un miner, el nostre, amb la intenció que tornés a relatar allò del dotzè escamot, que senzillament es va esfumar en un obrir i tancar de punys. És a dir, immersos en una boirina que emanava una escalfor reconfortant, enlluernats per llums o sons d'una altra realitat, es van evaporar. I fins aquí l'enigma d'aquell escamot miner d'intrèpids cascos ataronjats.

Ell hi era; de fet, va militar al dotze. Quan el van localitzar en aquella gruta, arraulit sota la seva capa doble i en plena migdiada, va comprendre que ningú no havia trobat cap pista dels seus companys. Aquest afer li venia al cap gairebé sempre que albirava el primer control d'accés a una ínsula.

Continuarà