Segona i última entrega d'aquest relat treballat a quatre mans, tal com és característic de les històries de Qíahn.
Espero que us hagi agradat llegir-lo tant com a Andreu i a mi escriure'l.
El gegant llança el puny com un martinet, de dalt a baix, amb prou força per trencar el coll a un bou. El granger l'esquiva a penes mentre intenta passar de llarg de la bèstia. Un segon cop, d'escombrada, l'obliga a tirar-se a terra rodolant endavant, encara viu, amb esperances. El tercer braç del monstre intenta atrapar l'homenet pel cap, però falla per poc. Desequilibrat pel seu propi impuls, el ciclop ensopega. El granger s'impulsa endavant, sense aturar-se. Però mentre cau, una manotada del seu enemic que intenta mantenir l'equilibri el frega i el llança pels aires. Cau després d'un vol de diversos metres al costat del cavaller inert mentre la bèstia esclafa un carro amb el seu corpàs en caure i bramula de frustració.
Pradera escup sang. El camp de visió se li omple de punts brillants mentre nota que alguna cosa ha cedit al costat esquerre. Mira al voltant, desorientat, i descobreix l'espasa a l'abast de la mà, encara aferrada pel cavaller caigut. Arrossegant-se de quatre grapes, s'acosta fins a l'arma i comença a estirar-la per alliberar-la de la mà del seu infortunat amo, mentre el ciclop brama d'ira i lluita per desembarassar-se de l'embull de llistons en què s'ha transformat el carro gros. Amb llàgrimes de ràbia s'agenolla per poder agafar millor la fulla i alliberar-la. En aquell instant, nota una mirada: el cavaller! Sorprès, obre els ulls de bat a bat. El guerrer aixeca la visera de l'elm i mostra un rostre lívid i tacat de sang.
-No la podreu empunyar si no sou cavaller, valent vilatà -escup amb esforç-. I pels déus que he decidit convertir-vos en un!
Amb gestos de dolor i una determinació en la mirada que el granger no havia vist mai abans, el cavaller es treu el guant dret.
-Posa't això -el granger vacil·la-. Posa-te'l! -Un grumoll de sang aflora a la boca del guerrer.
El vilatà es posa el guantellet metàl·lic, que s'adapta a la seva mà amb una perfecció insòlita. Dirigeix la mirada al guant i després al cavaller, mentre sent els passos de la terrible amenaça que torna a buscar-lo.
-Ara complim el nostre deure, company d'armes -murmura adolorit el cavaller. Embraça l'escut amb dificultat perquè l'extremitat dreta li penja inert, massa malmesa per fer-la servir. Mira fixament un moment el vilatà que té al costat. Es gira a poc a poc cap al monstre, que s'aixeca llançant a banda i banda les restes esmicolades del carro. La seva mirada es converteix en gel i foc. Per primera vegada a la vida ho entén.
-Segueix-me, granger! Deixa'm guiar-te fins a la glòria! -. Salta el guerrer folrat d'acer i plata, encarant l'escut cap al tità irat, que es llança responent a la càrrega esbojarrada de l'insecte argentat i l'insecte cridaner.
De sobte, el monstre dubta. L'insecte cridaner té un bastó a la mà. Un bastó que brilla amb un fulgor màgic, il·luminant desenes de cavallers que envolten els insectes, que ja no són només insectes sinó cavallers, amb l'armadura del metall argentat més pur de tots els regnes de Cara i Creu. Un vent que no mou les fulles dels arbres comença a udolar-li a les orelles.
Pradera se sent més fort per un moment. El valor, la determinació, flueixen per les seves venes. La bèstia vacil·la, mira desconcertada al seu voltant, però ell no veu res més que la destrucció i la mort que el monstre ha sembrat. Aferra l'espasa i carrega cridant la seva por, el seu odi, el seu amor, la seva esperança i la seva desesperació. La seva veu s'uneix a la del cavaller que corre just davant seu, amb prou feines dos xiuxiueigs entre el fragor de les flames i el rugit de la bèstia, però el colós sent els crits dels cavallers caiguts antigament que carreguen al costat de l'insecte argentat i l'insecte cridaner. Aterrit, el monstre recula i ensopega amb les restes del carro just quan el cavaller d'armadura lluent xoca amb l'escut contra el genoll del monstre i li clava la vora a la ròtula de la mida d'una tapadora de cassola, fracturant-la. La cama ferida li flaqueja i el guerrer alça l'escut per descarregar-lo brutalment contra el peu del ciclop, que udola ple de dolor i ràbia mentre la punta afilada de l'escut s'enfonsa fins a l'os. Cau d'esquena mentre braceja contra l'insecte argentat, destrossant amb ira cega escut, pectoral i ossos.
Pradera, ple de coratge i determinació, del record del seu poble i dels seus amics morts, guiat per l'exemple final del cavaller, armat amb la seva espasa i amb aquell últim “t'estimo”, salta damunt la cama dreta del monstre, ampla com una columna. El gegant observa estupefacte com la mort corre a trobar-lo i inicia un cop amb dos braços per espantar el seu assassí. Aquest salta, més lluny i més amunt que mai a la vida, impulsat per l'adrenalina i, qui sap, pels vents que no bufen però li agiten els cabells, amb la fulla brandada a mitja alçària, apuntant al cor del monstre, retallant-se contra la resplendor encegadora del sol del matí.
L'acer penetra profundament, tallant carn, estellant ossos, partint el cor descomunal de la criatura, que escombra l'atacant amb els braços drets amb una potència brutal, fruit del pànic i del dolor. L'home rebota contra el terra uns quants metres més enllà, destrossat, amb les costelles clavant-se despietadament als pulmons, el braç esquerre doblegat en angles impossibles, el cap sagnant a doll allà on les urpes han tallat trossos de carn i han rascat el crani. Moribund, però encara conscient, observa com el ciclop s'incorpora per arrencar-se l'espasa del cor amb un rugit d'agonia, agreujant encara més la ferida, ofegant-se en la seva pròpia sang pudent per, tot seguit, desplomar-se i caure de bocaterrosa, muntanya inerta de músculs, cuir i ivori.
Amb un gemec agònic, l'home roda fins a quedar de panxa enlaire. Al seu voltant albira figures que abans no hi eren. Figures fetes d'aire, fantasmals, invisibles llevat de per a aquells que ja no hi veuran més. Cavallers d'antany el contemplen, agenollats al seu voltant, sense l'elm i presentant les armes. El cercle és incomplet. I per aquell buit pot veure el cos caigut del cavaller d'armadura lluent. Al seu semblant, igual que al dels cavallers eteris, s'hi reflecteix l'honor. Als ulls, en el darrer sospir, l'orgull. Pradera ho veu alhora que percep que el guerrer de plata expira. El cercle de cavallers es completa.
Gira el cap en sentir un crit angoixat. A través de les figures etèries que l'envolten entreveu la seva estimada Río amb Mirlo als braços, corrent cap a ell trencada pel dolor, sagnant llàgrimes de desesperació. Mentrestant, Piedra corre amb tota la força de les seves cametes ossudes cap al monstre caigut.
La seva esposa travessa el cercle d'armadures i les dissipa com si fossin fum. Fum que només el moribund Pradera veu desaparèixer en el no-res. La vista se li ennuvola abans que arribi fins a ell, però el seu plor l'acompanyarà en el viatge.
-És millor així… -murmura amb l'últim alè mentre els seus ulls es tanquen… per sempre…
Epíleg
Les tropes del rei arriben al poble destruït. Mitja dotzena de cavallers, quinze arqueres i una vintena de llanceres. Al capdavant, un Paladí d'Aire. La seva armadura etèria, argentada, refulgeix mentre desmunta amb agilitat del cavall i contempla el descomunal cadàver del gegant que se suposa que havien de neutralitzar. El cap descobert de pell fosca contrasta amb els colors de la seva indumentària, que recorden un paisatge de gel i neu. Al poble hi ha pocs supervivents, agrupats al voltant de dos homes que jeuen en paral·lel, un cavaller errant i el que sembla un granger. Dues coses li criden l'atenció mentre avança cap al grup recolzant-se en la llança com si fos un bàcul. D'una banda, el granger duu el guantellet dret del cavaller. De l'altra, tots dos tenen el rostre en pau, sense sofriment en la mirada d'uns ulls oberts que miren sense veure-hi. Agenollada al costat del granger, els vetlla una dona que ja ha esgotat les llàgrimes de tota una vida. A la falda, una nena de no més de tres anys, adormida. Al costat, un xicot que ronda els set anys, amb cara d'adult i una espasa enorme ensangonada que sosté inexplicablement amb els seus petits braços. El paladí s'hi acosta amb semblant seriós i inclina el cap amb un gest sec a manera de salutació i en senyal de respecte davant del menut.
-Fill, entenc que van ser ells els qui van acabar amb el monstre -la seva veu sona com una brisa de primavera-. No et preocupis, tots dos rebran un funeral amb honors de guerrer.
El paladí es redreça, alça la vista al cel i fa una estranya filigrana amb la llança de fulla llarga per acabar tocant lleument amb la punta el front i el pit del nen. Una brisa vinguda d'enlloc agita els cabells llargs del xicot.
-Ara, tu hauràs de defensar aquest poble -pronuncia solemne. I, amb una veu que recorda el vent de la tempesta, proclama-: Des d'avui, tu també ets cavaller.
I primer ell, després la resta dels seus soldats, saluden amb les armes i s'agenollen en senyal de respecte.
Fi