El relat que iniciem avui us sonarà. Està escrit a partir de la partida de rol emesa al programa radiofònic Esta noche y tú.

L'autor és Andreu Vadell, un Drac de Qíahn que hi ha afegit el seu art en forma de diàlegs, noms, un preàmbul i una ambientació a Cara. Sí, perquè a la meitat lluminosa de Qíahn no tot és tan bonic com ho venen per a la gent humil.

Gaudiu aquí del primer dels dos únics lliuraments en què està dividit.

——-

Avui fa calor. Fins i tot el vent sempitern és calorós i aclaparador. Quin fàstic. Odio aquesta part. Normalment tot és més senzill. Un pagès espantat et diu on és la bèstia. Els llancers i arquers te l'estoven. I després tu vas i el remates en combat singular, després d'esperar que estigui degudament cansat d'apallissar un parell de nois. I tota la glòria és per a mi. Fàcil. Ràpid. Seductor. Ja m'entens…

Però després venen els de sempre. El bocamoll, deixant anar ximpleries sobre tu. El capità, que se les creu. El Magister, que té idees tronades sobre les cavalleries, sobre què significa ser cavaller, sobre l'honor i el deure… bajanades.

De què serveix tot això? De res. Només per fer veure. L'únic que compta és una bona espasa heretada, una armadura convenientment polida i un cavall que et dugui a l'aventura. És clar, i noies complaents i agraïdes al costat de pagesos incultes que et paguin per no fer res. Això sí que és vida.

Però sembla que n'hi ha que em tenen enveja. Que diuen que soc un frau, que només visc per a la glòria. Més bajanades.

Resultat? Aquí em tens, rastrejant un ciclop a les terres anodines de l'Imperi del Vent, llunyà literalment del poble més proper, sense públic que admiri la meva gloriosa gesta. Maleït sigui. Ja podrien ser a mitjà. O a proper, i així acabo abans. Bé, a veure com ho gestiono.

Allà hi ha la maleïda bèstia. Apallissant un granger per menjar-se les seves vaques. O al revés. Tant se val. Però no entenc com s'ha allunyat tant aquell pagès idiota del poblat per pasturar el bestiar. Bah, tant se val. Que mengi bé, la bèstia. Així estarà més tranquil, amb menys gana i més feixuc. Esperaré que siguem més a prop del poble, per tenir més públic. No hi ha glòria sense espectadors, ja m'entens…

Maleït sigui! No és manera de començar el dia. I això que prometia. Dos coloms missatgers per esmorzar, caçats amb un llaç i una mica d'escaiola. Aigua fresca d'un pou. Tot bé. I, de sobte, una fita de proper. Un maleït assentament de nova planta. Maleït sigui, maleït sigui, maleït sigui! Se suposava que el proper poble era a mitjà, no a proper d'aquí. Massa perillós, maleït sigui. Hauré de córrer. Au, corser estúpid, més de pressa!

Allà davant es veu fum! Se senten crits! Oh, maleïda sigui la meva sort, faig tard. Corre, cavall! Allà hi ha el monstre! Per l'esquena, a tot galop, som-hi. Espasa fora, escut en posició i cap a ell abans que es giri i em vegi… Oh, vaja… maleït sigui…

——–

Amb una poderosa escombrada, el ciclop de quatre braços va destrossar alhora la muntura i l'armadura blanca del cavaller, esquinçant profundament la carn sota el metall i llançant el que fins feia un moment era un guerrer resplendent a uns quants metres de distància, convertit en un parrac sanguinolent aferrat a una espasa. La poderosa bèstia va perdre l'interès pel minúscul humà en sentir l'últim esbufec del cavall moribund. Amb un udol de victòria es va llançar damunt del pobre animal, iniciant un festí macabre amb les restes sense vida del corser.

A pocs metres d'allà, entre el que fins feia uns instants era una petita casa de pagesos als afores de Villanueva del Pozo Lejano, un home espantat abraça amb força gairebé desesperada la seva dona i els seus dos fills. Amb els ulls esbatanats de por, alterna la mirada entre el monstre, que devora el pobre rossí, i la dona, que tapa amb una mà la cara de la petita alhora que intenta subjectar-ne el germà amb l'altra. El noi es retorça dins de l'abraçada de la mare i se n'allibera amb una inconsciència infantil per mirar, per damunt dels pares, l'escena esgarrifosa que es desenvolupa a pocs metres.

—Piedra! No! —

Un crit ofegat surt de la boca del pare, que es penedeix gairebé al mateix moment d'haver-lo proferit mentre abraça el primogènit i l'atreu de nou a la seguretat il·lusòria del petit mur enderrocat. Massa tard. El nen té el rostre desencaixat pel pànic mentre el pare l'abraça fort en un intent inútil de confortar-lo.

—Tranquil, Piedra, fill meu —xiuxiueja mentre encreua una mirada espantada amb la parella—, ja veuràs com tot s'arregla.

—Què serà de nosaltres, Pradera? —mussita la dona, amb una mirada de desolació que anuncia mort.

—Els soldats ja venen, Río —contesta el granger en veu alta, perquè el sentin els petits—. Ja ho veuràs, amor, ells ens salvaran.

L'home torna la mirada cap a fora perquè la família no li llegeixi la mentida als ulls. Sap que els soldats són a mitja jornada de viatge. Els intents d'enviar coloms missatgers no han funcionat com esperava. Els maleïts ocells han pres direccions equivocades sense tornar enrere, com si el mateix déu de l'Aire conspirés per acabar amb totes les seves esperances.

El cruixit dels ossos del cavall en ser triturats per una mandíbula poderosa el torna a la realitat. Mira la família, l'única cosa per la qual va lluitar de debò quan va ser reclutat per les lleves dels Fills del Vent per combatre la incursió de pirates de més enllà del Cantell. La seva resolució s'aferma. Pren una decisió.

—Río, agafa els nens i, quan jo t'ho digui, correu per darrere de la tanca fins al límit del camp i poseu-vos a recer al costat del pou, a l'altra banda del poble. Amagueu-vos-hi fins que tot passi —les paraules intenten sonar fermes i convençudes—. Jo distrauré el ciclop, l'allunyaré cap a l'altra banda del poble i el despistaré passant per sota del graner. Després em reuniré amb vosaltres.

—Pare, deixa'm ajudar-te —diu el noi, valent malgrat la por, desitjós de ser al costat del pare que adora. La petita comença a sanglotar, espantada més enllà dels seus límits.

—No, fill meu. Tu has de guiar la mare i la germana. Et necessito amb elles perquè hi arribin sanes i estàlvies. Ets qui coneix millor el camí.

—Però pare… —replica el nen.

—Fill, confio en tu. Si us plau. Si us plau…

El nen acota el cap, vençut. El pare sap que complirà la seva part. És obedient i ple de bona voluntat, igual que ell mateix. L'abraça amb força i li besa el cap amb amor. S'aixeca empenyent-lo amb delicadesa cap a la mare i la germana petita. Río abraça el menut per darrere. L'home es dreça en tota la seva alçada i avança cap al mig del carrer.

Comença a cridar. Agita els braços. Maleeix els déus de Creu per crear, amb foc i terra, un monstre com aquell. El tità deixa caure el cavall mig devorat i es gira cap a la font de tant de soroll. La visió del cap del monstre és aterridora. La sang del rossí li regalima per la mandíbula. El granger nota com els genolls li fallen un instant i està a punt de fugir esperitat. Però la família no és a recer. Es planta ferm i recull una pedra de terra.

—Vine a buscar-me si tens el que s'ha de tenir! —crida mentre li llança un roc.

El ciclop es dreça en tota la seva alçada, sis metres de múscul, cuir i ivori. Té gana, però el petit insecte no el deixa menjar tranquil. Avança un pas, indecís, en direcció a aquella petita molèstia.

Pradera entén el dubte de la bèstia. Un pla esbojarrat neix a la seva ment, fruit de la por. L'enemic només té un ull. Si tan sols pogués…

Recull una altra pedra de la mida d'un puny. El monstre sembla que perd l'interès pel petit insecte i comença a donar-li l'esquena. Un altre crit del granger l'obliga a girar-se, molest, i comença a caminar cap a la sorollosa criatureta. El granger apunta amb més ganes que encert, llançant el roc amb totes les forces cap a l'únic ull del ciclop. Només demana un tret afortunat. Mitja pregària amb prou feines mussitada. Totes les esperances en aquell llançament. La pedra colpeja la galta dreta i sorprèn el blanc, que parpelleja confús un moment. De sobte s'adona que l'han colpejat i deixa anar un rugit irat d'indignació.

Un moment de dubte. El tità s'atura en el seu avanç. Mira al voltant, confós, i ensuma l'aire. Què és aquella aroma? Carn tendra? Dolça carn de cadells humans? Torna a mirar buscant aquell mos sucós. Ha de ser a prop.

Pradera pot veure l'escena sencera i sent un calfred. Entén perfectament què acaba de passar i què passarà després. Mira al voltant buscant la manera d'aturar la bèstia que busca la seva família, els seus fills, la seva petita Mirlo… L'espasa del cavaller! El reflex del sol damunt del metall polit li capta la mirada. Gira la vista cap a la família. Contempla la dona. La filla. El primogènit. Tret de la petita, tots entenen què farà.

—Papa! No! —crida el nen mentre la mare l'aferra amb dolcesa i fermesa a parts iguals. La nena es posa a plorar davant dels sanglots del germà. «Gràcies als déus, no ho entén», es consola el granger en el seu fur intern. Encreua la mirada amb la companya de fatigues, que el mira fixament als ulls. La cara és plena d'amargor. Gairebé no pot suportar mirar-la. Río ho percep i, durant uns segons, canvia completament el gest. Un somriure ple d'amor, d'afecte, de somriures i llàgrimes compartits li inunda el rostre. Després, una frase brolla dels seus llavis, mussitada, imperceptible per a les orelles del granger però diàfana per al cor i els ulls: «T'estimo». Pradera respon igual i s'aferra amb tota l'ànima a aquell regal mentre comença a córrer amb totes les forces. Salta damunt d'una pila de runa acostant-se perillosament al ciclop. És tan gros…