Dissabte 23/04/16, diada de Sant Jordi.
Per segon any consecutiu celebro aquest dia amb vosaltres gràcies a un nou relat especial de Qíahn, sense dracs però amb molta força femenina!
De nou l'he escrit tot sol i ja sabeu que això comporta una qualitat literària nul·la però molt de cor (i no m'he oblidat d'incloure nous detalls sobre aquest univers teu)
Important: copia i enganxa el text en un document en blanc. El llegiràs millor i t'estalviaràs unes diòptries.
– No, si us plau! Un altre cop al munt de fems, no!
La noia suplicava a les cinc figures que l'agafaven per les quatre extremitats, tres nois i dues donzelles. Ni tan sols intentava regirar-se o alliberar-se. No era la primera vegada que li passava i sabia prou bé com n'era, d'inútil.
– Si ets tan forta, per què no t'alliberes? –li va etzibar el noi més gros de tots.
– Això mateix. O potser, com que ets més llesta que tothom, hauries de trobar la manera de convèncer-nos –va riure la noia morena, d'expressió altiva i bellesa aclaparadora.
– La favorita de la mestra d'esgrima, eh? Però sense l'espasa no ets res, oi! –li va deixar anar amb crueltat el més prim i àgil de tots els nois, gran espadatxí.
Ja havien travessat l'accés a l'estable, un recinte gegantí de fusta i pedra on descansava més d'un centenar de muntures. Tot i així, era el més petit dels edificis que conformaven l'Acadèmia de Cavalleria de Ciutat Portal, capital del Regne de l'Orbe, la més prestigiosa de totes les escoles de cavallers del món de Cara.
– Per què em feu això? Jo no us he fet res! Res! –sanglotava la presonera, amb la cabellera rossa que començava a embullar-se amb els brins de palla del terra de les quadres.
– Hauries d'haver-te portat millor amb mi, per exemple –va dir la segona de les noies, de pell rogenca i orelles petites–. En lloc de no fer res, podries haver-me continuat deixant copiar els deures. Saps que detesto perdre el temps llegint i, com que tu ets tan bona amb els llibres… –va dir amb sorna.
– Abaixeu la veu –va demanar el tercer dels nois–. Si continueu cridant així ens descobriran.
– Tranquil –va contestar la rogenca–. He donat prou diners a la guàrdia per passar-nos tota la nit amb això. D'alguna cosa m'ha de servir tenir un pare noble. I no tornis a donar-me cap ordre, “Pelat”! Si no vols ocupar el seu lloc, faries bé de callar i obeir. Estàs a prova, recorda-ho.
Ell va abaixar la mirada amb resignació, just quan la jove que subjectava per la cama esquerra girava la vista en la seva direcció. Durant uns segons les mirades es van creuar. Ella li mostrava la seva incomprensió, la seva tristesa. Al cap i a la fi, no eren diferents. Gaudien de la mateixa beca de formació. L'Exèrcit de Cara les atorgava a milers de valents amb ganes de servir com a cavallers, però anaven destinades només a famílies d'origen humil. Mai no havia fet gràcia a les moltes cases nobles que posseïen aquell privilegi per llei.
Va apartar els ulls de seguida. No podria suportar la vergonya. “Millor ella que jo”–es repetia, però a cada pas l'argument perdia encara més valor.
– Ja hi som! –va cridar triomfant el grandàs–. El munt de buines més gros de totes les cavallerisses! Jo mateix l'he aplegat aquest matí pensant en tu, “tinent” –l'apel·latiu desdenyós amb què s'hi adreçaven–, quan m'has guanyat a la competició de velocitat –i la va mirar amb tant d'odi que ella, horroritzada, no va poder murmurar ni una paraula.
– Vinga, tots alhora. Tu també, “Pelat”! –va ordenar la més bella de les raptores–. A la una… a les dues… i a les tres!
El cos de la jove va volar cap a la muntanya de fems. Hi va caure amb tanta força que de poc no esquitxa dos dels pinxos. S'hi va enfonsar completament, perquè el sol perenne de Cara manté l'adob amb una consistència òptima per a aquesta mena de canallades.
Per sort, el cap s'havia alliberat del suplici. Bé, almenys la cara. “Pelat” li havia girat la cama prou per donar un cert efecte al llançament. Això havia impedit que caigués de bocaterrosa. No era gaire, però a ell li havia alleujat en part la consciència, com no participar en la burla, en la humiliació posterior.
– I ara què, tinent?! On són els teus galons? –cridaven els companys d'acadèmia amb alegria.
– I aquests malucs amples amb què tan bé et defenses a la classe de lluita, t'ajuden a surar? –reien a cor què vols les companyes de classe.
– Però encara no ens delatarà, oi? Encara es deu creure allò del deure, l'honor i el lideratge –van compartir entre ells els quatre assetjadors abans d'esclatar a riure.
Ella plorava, desbordada per tot. Feia massa temps que patia aquells actes, aquelles “coses de criatures”, com deien els responsables de totes les escoles per on havia passat de camí fins allà.
Només volia abandonar-ho tot. Només desitjava morir-se. Va tancar els ulls esperant que s'acabés la humiliació, que el cor de crits s'apagués:
– Tinent! Tinent! Tinent! Ti…
– …nent! Ei, tinent! Desperteu-vos, si us plau!
La dona es va despertar sobresaltada. Davant seu, el rostre borrós d'un home. L'instint guerrer es va imposar. Ni s'ho va pensar. Va aferrar el subjecte pel coll i el va fer rodar fins a quedar damunt seu.
– Un altre… mal… agh… son –balbucejava l'home mentre lluitava per obrir les mans de ferro que l'ofegaven.
– Sergent! Oh, déus! Em sap greu! –la dona va deixar anar el coll de la víctima i va recular de pressa.
– No us preocupeu, tinent –va respondre el recentment alliberat mentre comprovava si tot continuava al seu lloc sota la cota de malla–. És difícil no tenir malsons a l'Imperi de la Guerra, aquesta maleïda terra de mort. Així aprendré a despertar-vos amb la cuirassa completa posada –va afegir amb ironia.
– De debò, estic avergonyida –encara desorientada, mirava als costats agitant les mans com demanant espai i temps per despertar-se, alhora que es disculpava pel que havia passat.
Eren a l'interior d'una haima quadrada, amb teles gruixudes per mantenir-la a recer del sol abrusador de Cara. També hi havia zones de cuir, preparades per protegir-li el cos i la cara de la llum, imprescindible per a un bon descans. El mobiliari era mínim, però amb estil propi, com pertoca a una tenda de cavaller: un catre força més còmode que el de la tropa; un mirall gran, dels que es feien servir per a senyals, reconvertit en estri de tocador; un petit altar per pregar als déus; un bagul amb la roba i les pertinences; un moble amb el manual de cavalleria de l'exèrcit, diversos papirs amb despatxos i ordres de batalla; un escut, una armadura completa de plaques, un estendard amb el blasó de la seva casa i una espasa: la seva espasa.
Ara tot tenia sentit. Es va redreçar amb resolució. Va apartar el teixit de cuir que cobria la tela fina que feia de finestra i va deixar que la llum del matí li banyés el cos.
A l'esquena, el sergent va ser incapaç d'apartar la mirada mentre ella alçava els braços per recollir-se la llarga cabellera rossa en un monyo, més manejable i adequat en campanya. La seva oficial superior es vestia força més que ell i els seus homes per dormir, perquè feia una setmana que la calor premia de valent. Tot i així, la camisa de dormir blanca deixava massa coses a la vista a contrallum. La tinent tenia unes cames fortes, un xic llargues però ben tornejades. Els malucs amples, vigorosos, ideals per suportar el pes de la llança. L'esquena ampla, musculosa, com aquells braços amb uns bíceps que s'accentuaven en manipular els cabells. Tenia el rostre agraciat, però la cabellera era l'única part realment delicada d'aquella dona. No és estrany, doncs, que sempre en tingués tanta cura.
La nostra cavaller o cavallera, com vostra mercè prefereixi, es va girar i va enxampar el suboficial in fraganti. Ell va apartar ràpidament la mirada i es va posar a parlar a raig, intentant tapar l'assumpte:
– Us, us he despertat perquè una patrulla necessita la nostra ajuda –va dir l'home, vermell com un tomàquet del Regne Beneït.
– Sigueu més concret, sergent –va interpel·lar ella amb veu marcial però lenta, perquè ell sabés que la tensió continuava a l'aire.
– És clar, és clar –va continuar–. Un ocell de Qíahn ha estat abatut a uns quants quilòmetres d'aquí. Un dels sentinelles ho ha presenciat fa uns minuts.
– En teníem cap notícia? –va inquirir ella.
– No. Es deuen haver extraviat. Aquesta zona és perillosa per volar. La Força Aèria va detectar eixams d'insectoides alats fa dies i encara no han estat neutralitzats.
– Res de despertar tota la companyia –va ordenar ella–. N'hi haurà prou amb l'escamot de cavalleria i el metge. Hi aniré jo mateixa. Que vingui el meu assistent, si és que no ha renunciat com els anteriors.
– A les ordres, peròòòò, en efecte: el vostre escuder ha demanat un canvi de destinació, fulminant. Si us serveixo jo per ajudar-vos a vestir…
La boca encara no havia acabat la frase i el cap ja cridava “Alerta de talòs! Alerta de talòs!”. La tinent va mirar el subordinat amb sorpresa i feresa a parts iguals. Mentrestant, el lòbul temporal esquerre del seu cervell acabava de descodificar la informació. Alhora, transmetia al lòbul frontal esquerre de la closca del talòs esmentat, en aquell llenguatge inaudible amb què es comuniquen les nostres ments, “ets ben beneit”. Només va obtenir per resposta l'habitual i resignat arronsament d'espatlles (sí, els cervells també ho fan, tot i que vostra mercè no em pregunti com).
Una estona després, vint genets esperaven al costat de les muntures, tots completament equipats i en ordre de marxa. De la tenda principal sortia la nostra tinent, seguida del sergent, que es tapava del sol amb una mà.
– Com pica avui el sol, eh, sergent? –li va deixar anar amb sarcasme el metge. Com tothom, havia notat el seu recent ull de vellut, però era l'únic amb prou desimboltura per dir-ho en veu alta.
– Menys brometes, gracioset, o el poso a curar els galindons dels cavalls. I vostès! –adreçant-se a la resta de l'escamot–. Un somriure més i hi haurà tantes dents per terra que semblarà que pedrega! Feeeerms!
Si bé la cavalleria no està acostumada a ser tractada com la infanteria, aquella unitat preferia ser vilipendiada pel sergent que esbroncada per la tinent. Els havia guiat en combat durant anys, salvat en incomptables ocasions i no dubtarien a morir per ella… però tenia les seves coses (“unes coses més grosses que les de qualsevol altre tinent”, corria entre els soldats).
La nostra indòmita guerrera va muntar en el seu alatzà, més propi de Creu que de Cara, i amb un simple “Seguiu-me!”, va donar per iniciada la marxa.
Van arribar a l'àrea de l'accident al cap de tot just una hora, sense incidències. Era el que més feia malfiar la tinent. Com a companyia de reconeixement eren a l'avantguarda, més a prop de la frontera amb La Terra Perduda que cap altra unitat. Ella mateixa havia sol·licitat la missió. No hi havia ni rastre d'activitat enemiga. Cap dels monstres gegantins que pul·lulen constantment per la zona. Tampoc artròpodes sobredimensionats, fruit de les ments depravades dels alquimistes de Creu. Ni tan sols grups de bestioles.
Un crit de socors la va arrencar dels pensaments:
– Aquí! Ajuda! –va sentir darrere un petit promontori proper.
Eren dues veus femenines esfereïdorament familiars. Tot i que l'oïda no acabava d'identificar-les, una esgarrifança li recorria l'esquena. Davant la sorpresa de la seva unitat, va desmuntar i va córrer cap allà. El metge va agafar la farmaciola i es va atrevir a seguir-la, gest que els altres van imitar, tot i que després d'assegurar la zona.
La crida d'auxili es va repetir. De nou aquella sensació, aquella angoixa oprimint-li el cor mentre traspassava el cim d'aquell petit turó.
– No, no és possible –va balbucejar en veu baixa, inaudible, més encara tenint en compte la protecció de l'elm.
Davant seu, l'enorme cadàver d'un ocell de Qíahn dominava l'escena. Al voltant, quatre cavallers, tres oficials del seu mateix rang, estaven mig estesos a terra. Les armadures lluïen malgrat la terra i la sang fruit de l'impacte. L'aspecte delatava que mai no havien estat utilitzades en combat. Els cossos tampoc no semblaven gaire preparats per a la lluita, i encara menys el seu aspecte, massa cuidat.
Tot cavaller de Cara té el deure de provar el seu valor a l'Imperi de la Guerra. Defensar la frontera més perillosa és un honor, però massa privilegiats obtenen llocs on el perill més gran és la ressaca de la tercera bacanal de la setmana. Ella, com tants altres, ho assumia. Però aquell cop el déu Esperit havia teixit una artimanya que li semblava excessivament cruel.
– Ajudeu-nos! –era la noia rogenca, ara dona, la d'orelles petites, la del seu malson!–. Ens vam extraviar fugint d'un remolí sorgit del no-res que ens va començar a perseguir! Ens van atacar eixams d'insectes i el pilot va perdre el control de l'ocell. Vam caure a terra. Ell va morir esclafat –en efecte, allà hi havia el cos, el grandàs!, que tant l'havia odiada feia més d'un lustre.
– I l'altre company està molt malferit –la noia de bellesa embriagadora també hi era!–. Ha perdut un braç! –l'espadatxí!, no podia ser cert.
Massa records. Massa emocions. La brava lluitadora s'arrenca l'elm i el llança lluny buscant més aire per als pulmons.
– Tu! –exclamen les dues dones davant seu, assenyalant-la amb el dit–. No!
Ella no les sent. Es duu la mà al rostre. Tot li dona voltes. Perd l'equilibri.
– Tinent! –crida el metge mentre corre per evitar que caigui.
Però és un altre qui arriba abans i la recull als braços. El cinquè membre del grup accidentat i l'únic completament calb.
– “Pelat”… ets tu? –xiuxiueja ella.
– Sí, “tinent”.
– Quant de temps… Què hi fas, amb ells?
– Ser un covard. Vaig triar quedar-me a la seva ombra, compartir les seves festes, els diners, els contactes. Viure així és més fàcil que lluitar per ser un mateix, o això creia al principi.
– Tu no ets un covard. Ets un supervivent, com jo.
– No. Hi ha maneres i maneres de sobreviure. Moltes agraden a un déu, d'altres a tots, poques a cap. Jo he pregat per no trobar-me amb tu en tot aquest temps, per no mirar-me al mirall.
– Jo també pregava pel mateix, ja ho veus.
– Pensàvem que no passaria mai gràcies al sistema de privilegis de la nostra “equànime” societat. Existint a la mateixa faç de Qíahn podíem residir en dos mons del tot diferents.
– És millor que el de Creu, no?
– Per a tu, no. Allà respecten la voluntat, el sacrifici, la companyonia. Lloen els millors, els qui són com tu. Potser vas néixer a la faç equivocada de la moneda.
– Jo mai no em vaig sentir millor que vosaltres –va mentir ella. En realitat, aquella havia estat una altra de les seves armes, una altra de les seves crosses emocionals per superar l'adversitat. “Els traumes d'infant mai no cicatritzen del tot perquè esgarrapen l'ànima”, havia llegit un cop.
– Però ho eres. Mira'm, mira-les –“Pelat” la va incorporar a mitges i la va orientar cap a les dues excompanyes d'acadèmia. Descol·locades, es mantenien l'una al costat de l'altra donant-se forces. Després va alçar la veu. Volia que tothom el sentís–. Per què t'assetjaven en grup? Primer tres, després quatre, cinc, sis… perquè eres la més preparada i continuaves millorant. Només els déus diran si ets millor persona o no, però l'enveja i la venjança dels humans faran cavallers els qui suportin pagar-ne el preu i malvats els qui no.
Ella es va incorporar. Mai no s'havia sentit tan alleujada. El seu orgull de guerrera sempre ho havia sabut, però el cor d'humana necessitava sentir-ho.
Es va girar cap a l'origen d'aquelles paraules. Va estendre el braç i li va acariciar dolçament la galta. Va somriure. Ell li va tornar el somriure. I per un instant…
– Tinent! –va interrompre el sergent–. Detesto trencar el moment confitura, però una horda de criatures s'acosta cap aquí a tota velocitat.
– La ullera de llarga vista! –va ordenar ella, recuperant el posat marcial–. Ves per on: una companyia de mutados de Creu. I venen comandats per Guàrdies Alquímics, aquells malparits despietats. Sembla que els Esclavistes de Desventura han proporcionat als alquimistes de La Condemnació centenars de pobres desgraciats amb qui experimentar. Envieu un missatger a la base! Que tothom es prepari!
– Em permetreu lluitar al vostre costat? –li va preguntar “Pelat” agafant-li el braç dret–. He començat a netejar la meva consciència i no vull quedar-me en una simple esbandida.
– Que així sigui, però sense rang. I per cert –encarant-s'hi–: no torneu a agafar-me mai del braç. I vosaltres, senyores! –adreçant-se a les antigues assetjadores–: sabeu lluitar? (silenci). Ho interpretaré com un no. En aquella direcció, a les nou, hi ha el meu campament. No té pèrdua. Us anirà bé fer exercici.
El sergent se li acosta de nou:
– Missatger en camí, tinent. Esperem?
Ella recull l'elm, se'l mira i després s'adreça a la resta de l'escamot:
– Algun de vosaltres, genets de Cara, vol esperar?
Els dinou soldats, metge inclòs, donen la resposta sense dir ni una paraula. Munten els cavalls, preparen les armes i deixen que l'adrenalina els corri per les venes.
– Tal com sospitava –respon la tinent satisfeta, mentre puja al corser, que piafa impacient per la batalla que s'acosta.
– Sergent, al meu costat! Els altres: prepareu les llances! “Pelat”, a la meva gropa! Sigueu misericordiosos amb els mutados, però demostreu als seus torturadors que no han triat el millor dia per matar, sinó que han escollit el pitjor dia per morir.
I l'un darrere l'altre, en perfecta formació, traçant línies com només sap fer l'orgullosa cavalleria de Cara, van iniciar la cavalcada en direcció a l'enemic.
Benvinguda a Qíahn, viatgera: tria bàndol, tria vida.
Feliç Sant Jordi 2016
Javier Ordax